Cultura de marxandatge, l’art rendible i fàcil de digerir

gener 13, 2008

Ben aviat entrar en un supermercat serà com entrar en un museu, i no perquè els productes estiguin estèticament ben col·locats. Ara que els anglicismes estan tan en boca de tothom, diré que la darrera tècnica de marxandatge d’alguns súpers és oferir productes artístics. En plena efervescència de compra nadalenca, vaig topar-me amb ampolles de cava il·lustrades amb el bes de Klimt i galetes encaixades en paisatges de Monet. Potser algú ha pensat que, per acabar d’entendre l’art amb els ulls, en primer lloc cal saber-lo digerir per l’estómac. (…)


Bombolles arquitectòniques

Novembre 5, 2007

file_eea_federation-island_01.jpg

(…) La Rússia de Vladimir Putin ha presentat recentment un projecte de l’holandès Erick van Egeraat segons el qual es construiran un seguit d’illes artificials sobre el Mar Negre, lloc on se celebraran els Jocs Olímpics d’hivern del 2014. Amb aquesta proposta a gran escala, Rússia es suma a un tipus de projectes arquitectònics fins ara només vistos a la zona dels Emirats Àrabs. Només és un exemple recent que constata com aquests esdeveniments eventuals s’han convertit en un enrenou a tots els nivells: polític, social, econòmic i arquitectònic. Esdeveniments globals que, tanmateix, pretenen crear una singularitat al lloc que els acull, obres símbol que defineixen el país o el territori com a marca registrada i converteixen les ciutats en una mena de parcs temàtics a ús i abús dels visitants.

Tot i així, no és menys cert que bona part dels mals actuals de l’arquitectura provenen del mateix territori i de la societat que l’acull i, a vegades, des del nivell d’aprenentatge i la mateixa escola, incapaç de transmetre que les bombolles no són només immobiliàries, sinó que també poden ser arquitectòniques. L’arquitectura hauria de néixer, segons va afirmar en una ocasió Arata Isozaki – autor, entre d’altres, del Palau Sant Jordi de Barcelona – “d’absorbir les idees dels clients, considerar els materials disponibles i sospesar la tecnologia utilitzable”. I és que, com qualsevol obra d’art, l’arquitectura també és una qüestió d’equilibri entre condicionants. En el fons, potser la singularitat resulta precisament de la no-necessitat d’estil concret, sinó de la capacitat d’adaptació. (…)


Frankfurt.Cat

Octubre 10, 2007

logo-frankfrut.jpg

Llegeixo que un dels actes programats en motiu de la fira del Llibre de Frankfurt és la interpretació de 5 coreografies inspirades en l’obra El viatge a la felicitat de l’escriptor i divulgador científic Eduard Punset. Inspirant-se en aquesta obra literària, grup de ballarins reflexionarà al Thearsaal Mousonturm sobre què és la felicitat i la seva influència en les nostres vides. A l’altra cara del desplegable dominical, i situada just damunt de la resta d’activitats previstes, s’hi ha col·locat el logo de la fira del llibre de Frankfurt d’enguany, “la nostra”, com diríem en llenguatge televisiu. Però el logotip en qüestió, dissenyat per l’artista Miquel Barceló, té l’encert – o potser per alguns sigui justametn un malaguanyat error – de no tenir cap referència ni a la fira ni a llibre. Pel contrari, es diria que la ballarina forçuda de Barceló sembla la millor il·lustració per presentar la coreografia de Punset. Catalunya, territorialment fràgil i a voltes trencadissa com una ballarina, però amb un pes i una força cultural històrica, real i latent, viatja aquest mes d’octubre cap a la felicitat que suposa un cert reconeixement des d’un país, l’alemany, que des dels noranta ençà s’alça novament com a una de les grans potències artístiques i creatives de la vella Europa. Felicitat retrobada, seria bo que la fira fos prou incentiu per canviar l’enganxina del burro català per un .Cat en tota regla que presenti Catalunya com el que és, un país amb un mercat d’escriptors i d’editors que vol ser ferm -malgrat no sempre prou ben suportat- i, de retruc, una cultura que és quelcom més que Gaudí o Dalí. (…).

Aparcant els debats literaris per qui pertoqui fer-los, Frankfurt serà sens dubte un bon marc per presentar un gruix considerable d’exposicions sobre l’art i la cultura catalanes – algunes, cal dir-ho, amb més tòpics que d’altres: cal sincerament una nova exposició dedicada a la Sagrada Família? No s’hagués aprofitat millor aquest espai per iniciar un estudi, posem per cas, de les iniciativs de l’art més recent? Només l’exposició Catalunya Look constitueix una petita mostra de l’art contemporani català. En canvi, prou lloables són les exposicons dedicades a la il·lustració i al còmic català o a la fotografia contemporània catalana -.

Hom sap dels vincles culturals entre Alemanya i Catalunya, de certs períodes d’emmirallament català cap a l’educació i el caràcter germànics del tombant de segle, per això potser ja és hora que des d’una ciutat arquitectònicament colossal, seu de cultura i finances, cada vegada més cosmopolita i urbanísticament in crescendo com és Frankfurt, rebi a un país, el català, la llengua i la cultura del qual abarca molt més enllà del Principat. Parlar de territori català i no només de Catalunya, aquest segurament hauria de ser el vertader objectiu post-Frankfurt, el vertader viatge cap a la felicitat cultural catalana.


Publicitat cinètica

Octubre 4, 2007

Acabo de veure per televisió l’últim anunci de la marca d’automòbils BMW amb la participació de l’artista cinètic Theo Jansen, una petita obra d’art de poc més d’un minut que m’ha recordat un dels meus articles a la revista bonart del passat mes de juny 2007 titulat Cinetismes i mogudes artístiques. En reprodueixo un fragment perquè, mesos després, i coses de l’atzar, no podia haver trobat millor exemple a la meva idea…

“… deixant de banda els anuncis ja tradicionals i estereotipats, que no varien gaire d’una marca a l’altra – detergents, colònies i perfums, fascicles per entregues…-, existeixen col·lectius que han sabut adaptar-se a noves visibilitats i sensibilitats més contemporànies. En tenim un exemple bastant evident amb els espots d’automòbils, la majoria petites joies que darrerament han buscat definir la seva marca en acurades escenografies, músiques suggerents o en motivadors jocs visuals.

Fa temps que en aquests anuncis s’hi ha assentat una certa predilecció per presentar de manera original la característica bàsica de qualsevol automòbil, que no és altra que el moviment. Un moviment agafat des de la part lírica, futurista, o, per què no, cinètica, que es converteix en la principal carta de presentació del cotxe publicitat. Recordem si no espots com la bandada d’ocells que es desplaça poèticament pel cel a vista d’un utilitari que, des de la carretera, els observa amb enveja; l’escala augmentada de les peces d’un cotxe en moviment que bombegen com si es tractés d’òrgans humans; el cotxe mutat en robot que balla emulant la febre discotequera o un dels millors espots d’automòbils que s’ha passat mai per pantalla en què les peces fragmentades d’un cotxe col·lideixen les unes amb les altres en un efecte dominó que arriba finalment a presentar el producte sencer. Aquestes i d’altres manifestacions creatives constaten a dia d’avui que no podem considerar el moviment cinètic com una tendència artística ancorada i perduda en el temps. (…) Som cinètics, com ho foren també en la seva època els futuristes, els constructivistes o els representants de l’op art…”.


19a edició de visa pour l’image: rentat de cara al fotoperiodisme

Agost 28, 2007

sadin-photopresse_002_low.jpgsadin-photopresse_002_low.jpgPerpinyà es convertirà de l’1 al 16 de setembre en la capital internacional del fotoperiodisme actual amb més d’una trentena de fotògrafs professionals que mostren el seu treball als 10 espais expositius de la ciutat. El festival Visa pour l’Image guardona també els millors reportatges i compta amb la participació d’agències internacionals. L’objectiu enguany no és altre que desmarcar-se de la tendència al “fotoperiodisme rosa”. La raó és, segons els organitzadors, la tendència actual “cap al rosa” que s’observa fins i tot en la fotografia documental i de premsa, on les imatges esdevenen cada vegada més retrats de “fotos carnet” que indueixen a la mirada compassiva i a la imatge uniformada i asèptica, més que no pas fotografies que busquin una reacció per part del lector/espectador. D’aquí que aquest any el director de Visa pour l’Image hagi arribat a afirmar que “els fotògrafs ja no saben com mostrar els sense rostre” i es dediquen a retratar “la història des del foradet més petit… Fotografies preparades, o encara pitjor, imitacions de fotos de passaport que no volen dir res. Absència total de reflexió, d’imaginació”. Per aquest motiu s’han rebutjat un 80% dels reportatges presentats i programat un seguit d’exposicions que comptaran amb els grans noms del fotoperiodisme històric i actual. Una proposta que pretén superar els 170.000 visitants de l’any passat.


Les “empremtes” d’Humberto Rivas

Juliol 24, 2007

El fil conductor resulta ser la guerra i sobretot la petjada del temps deixada sobre les persones i els paisatges, sense que hi hagi una distinció expressa entre uns i altres, perquè, al cap i a la fi, els rostres fotografiats per Humberto Rivas (Buenos Aires, Argentina, 1937) són una realitat de concavitats, textures i plecs, més o menys uniformes, que conformen l’orografia d’una pell que es deu a les experiències viscudes. Premi Nacional de Fotografia al 1997, Rivas fa uns quinze anys que treballa amb la sèrie Huellas, un projecte entorn de les imatges de la Guerra Civil espanyola on mostra les petjades en llocs i persones que van patir el conflicte. L’objectiu no és altre que evitar l’amnèsia d’allò que el temps i la història podrien esborrar, si és que en alguns casos ja no ho ha fet (…). L’exposició de fotografies d’Humberto Rivas es pot veure a la Sala d’Exposicions de la Rambla i a la Capella Sant Nicolau de Girona del 26 de juliol al 26 d’agost del 2007.


Tony Bevan: l’art de plantar cara a les ombres

Juny 25, 2007

0706252043592.jpgEl cap, arrodonit, geomètric, quasi llis, és segur que rodaria si, deslligat del cos, es deixés caure pel pendent de teulats a dues vessants o passadissos sense fi. Tony Bevan (Bradfort, 1951) forma part de la segona generació d’artistes de la denominada escola de Londres, essent possiblement un dels seus membres més reconeguts internacionalment. Renovador de la pintura figurativa, resulten evidents en les seves peces les influències del Goya dels Caprichos o les línes exacerbades del primer expressionisme alemany. Amb tot, aquest pintor del negre ha sabut trobar l’equilibri just entre la continuació d’aquesta tradició figurativa i l’escapada cap a l’abstracció, gràcies principalment al bon cultiu de dos temes que s’han convertit gairebé en obsessius del seu treball: els passadissos amb teulats, i els caps humans. (…) Amb una barreja entre figuració fantasmagòrica i realitat emocional que planta cara sense subtileses, un recull de la seva obra es pot veure a l’espai d’art à cent metres du centre du monde (Av. Gran Bretanya, 3) de Perpinyà fins al 30 de setembre. 070625204359.jpg070625204359.jpg0706252043591.jpg0706252043591.jpg