Catalunya ja té club de fans

Llegeixo al portal turístic Comunicatur que, en poc més de tres setmanes, el web promocional haztefandecatalunya.com ha rebut la visita de 60.000 internautes. La web, emulant les xarxes socials tipus facebook, dóna la possibilitat d’inscriure’s en diferents grups de fans. Des dels fans de la natura catalana fins a la gastronomia, els fans de la cultura, de l’aventura o de les ciutats, entre d’altres. És evident que el portal vol reforçar Catalunya com a destí de qualitat oferint també, a partir d’aquest mes, alguns descomptes. Vist l’èxit, potser caldrà que expliquem i promocionem Catalunya des de la xarxa: qui sap si des de la virtualitat aconseguim obrir els ulls i  canviar -que no maquillar- alguns aspectes de la realitat.

la hello kitty mania

Hello Kitty és un personatge de ficció amb forma de gat de la companyia japonesa Sanrio, famós per decorar diversos objectes encarats a ser regals per a les nenes, i no tan nenes. Fàcilment es pot comprovar com la gata més inexpressiva del món (els ulls són dues taques negres i la boca és inexistent) ha estampat el seu “pink power” arreu. Tenim Kitty fins a la sopa, i no ho dic per dir, he vist vendre la kitty-vaixella per fascicles. Llegeixo que la Kitty celebra enguany el seu 35è aniversari i em pregunto si tot plegat no arriba a ser una bombolla de màrqueting molt ben orquestrada pels amics nipons, vertaders reis en això del marxandatge. Darrera el rosa-princesa-xiclet de maduixa segur que s’amaguen intencions més obscures. Intento, no obstant, buscar l’explicació “artística” de tot plegat i estiro el fil: la Kitty com a una icona de la postmodernitat, fidel representant d’una nova generació de nenes cibernètiques, d’estètica barbie i de gust empalagós. Potser no n’hi ha per tant però, icona per icona, a triar m’estimo més en Shin Chan, almenys té boca i va de cara (o de cul…).

Kees Van Dongen: invertir en la imatge de la ‘femme fatale’

El Museu Picasso de Barcelona acull aquests dies la primera retrospectiva al nostre país dedicada a Kees Van Dongen, pseudònim de l’artista holandès Cornelis Théodorus Marie Van Dongen, que va tenir el seu estudi paret amb paret amb el de Picasso a París. Llegeixo la valoració a doble pàgina que en fa d’aquesta exposició la revista Mi cartera de inversion, i la fascinació d’aquest artista fauvista per representar la mateixa model des de la compassió o des de la perspectiva d’una femme fatale, reformulant el gènere del retrat. L’extravagància i violència dels seus quadres, a vessar de color i llum,  reafirmen un estil personal que el situa entre els grans. Per això, i tot i viure com vivim temps de crisi també en el mercat de l’art, les obres de Kees Van Dongen constitueixen un valor a l’alça en el qual, segons l’article, és possible veure-hi una inversió de futur.

A la imatge, Femme Fatale de Kees Van Dongen.  (1877-1968).

educació i plàstica des de la web

Remenant per la xarxa arribo a la pàgina Educación Plástica on hi trobem explicacions interactives, exercicis pràctics, programes, enllaços i recursos per l’aula de visual i plàstica. Hi podem trobar diferents activitats relacionades amb el color, la percepció, la composició, la tridimensionalitat… de manera que també pot ser un bon recurs per difondre les matemàtiques. Una bona web per comprendre el món que ens envolta des de la perspectiva de l’art i la ciència.

La Getty busca material de l’era pre-digital

Abans que la fotografia digital acabi reemplaçant totalment la fotografia tradicional, la fundació Getty demana l’ajuda dels internautes a través de la seva pàgina web. L’objectiu és crear un arxiu fotogràfic que es vol anar engrandint amb les aportacions de tots aquells que vulguin enviar-hi fotografies en paper, negatius, pel·lícules… de l’era pre-digital per tal que l’arxiu esdevingui una col·lecció de referència per generacions futures. La informació es pot trobar aquí.

Visita virtual als grans museus del món

La pàgina web d’snagfilms compta amb un apartat dedicat als ‘great museums’ de manera que podem passejar-nos per les sales dels museus més importants del món sense moure’ns de casa. De moment predominen els museus americans i determinats videos només són visibles des d’un servidor “ianqui”. Amb tot, la idea és bona. Caldrà triar, remenar i esperar que es vagi actualitzant amb noves entrades.

Miguel Condé: un humanista d’instints

Rebo mail amb la propera exposició de Miguel Condé, obra sobre paper a la galeria Bat de Madrid. Vaig conèixer al pintor i gravador mexicà ara fa un parell d’anys en motiu d’una exposició a l’edifici Miramar de Sitges que es titulava Pêle-mêle, una expressió francesa que significa “en desordre” i que venia a ser un títol encertat per tota una trajectòria vital que l’ha portat a viatjar constantment pel món i per les seves obres. Ja aleshores em va sorprendre el contrast entre l’artista, un gentleman de nova era, i els personatges de la seva obra, hereus directes d’una commedia dell’arte enriquida amb els vocabularis de la postmodernitat (càmeres fotogràfiques, màquines d’escriure, telèfons…).

La primera sensació que hom té amb les obres de Miguel Condé és la d’haver entrat visualment en un món dual, on hom es sent humà però alhora profundament animal. La seva és una visió humanista del món explicada a través de l’obertura dels instints primordials. Una humanitat profundament lligada a la natura que oscil·la entre la follia més surreal i l’expressionisme més gòtic. Un recull de peces que esdevenen absoluts tractats existencials de la condició humana.

L’exposició es podrà veure a la galeria Bat de Madrid del 5 de novembre al 12 de desembre del 2009. A la imatge, una de les obres sobre paper de Miguel Condé. Més informació de l’artista aquí.

Saatchi, confesions d’un adicte a l’art?

My name is Chaarles Saatchi and I am an artoholic. El col·leccionista britànic Charles Saatchi parla d’ell mateix en un llibre-entrevista provocador editat per Phaidon i que podem trobar a les llibreries des d’avui mateix. El primer tast el llegim en una ressenya a El País.

Audi i el cub de Rubik

Dins del món de la publicitat, els anuncis de cotxes mereixen una atenció especial. Cansats d’estar veient sempre quin detergent fa la roba més blanca o quin supermercat ens ofereix les millors ofertes, els anuncis d’automòbils són com un oasi pels ulls ja que són dels pocs que busquen contínuament reinventar-se . I, de fet, aquest hauria de ser el principal objectiu de la publicitat si el que es vol és que l’espectador es continuï fixant amb el producte. De tots ells, situo en la meva llista preferent els de la marca Audi. Fa anys que els seus creatius ens sorprenen amb bones idees i amb una combinació de tecnologia, música, disseny i cura de la imatge que ens fa oblidar el zàping. L’últim, i en plena moda de retorn als 80’s, una simulació del cub de rubik per crear la màquina perfecta, genial.

 

què és el color?

Fa temps que no afegeixo cap llibre a la categoria del Nanoart. La veritat és que internet ens ofereix molts recursos i sovint acabem oblidant aquells “clàssics imprescindibles”  que a part de ser tremendament didàctics tenen el bon fer de presentar-te la informació ordenada, amena i a punt per ser utilitzada. Reviso la biblioteca artística i recupero el llibre El Color de l’editorial Combel, perfecte per endinsar als més menuts en el món del color des del principi dels principis i tot experimentant amb l’entorn més immediat.