La lluna de Galileu

Galileu Galilei (1564-1642) també va ser pintor. Ens ho explica avui el diari El País, i ho demostren les 5 aquarel·les descobertes per dos experts de la Universitat de Berlí i Pàdua, gràcies a un antiquari de Nova York. Es tracta de 5 pàgines que pertanyen a un dels tractats de Galileu, el Sidereus Nuncios (El missatger sideral), publicat a Venècia al 1610 que ve il·lustrat per pintures de la lluna realitzades pel científic renaixentista, amb tota profusió de detalls, la intuïció dels cràters i les seves misterioses ombres. S’espera que la presentació oficial de les aquarel·les tingui lloc el proper mes de setembre a la mateixa ciutat de Nova York. Mentrestant, a tots plegats ens queda la curiositat d’un nou lligam entre art i ciència, i sobretot de fins a quin punt les intuïcions científicopictòriques de Galileu han sigut, amb el temps, veritats demostrables.

Gala, la dama del Castell

Gala, o Elena Ivanovna Diakonova, fou la gran dona que, segons la dita popular, sempre hi ha darrera d’un gran home, en aquest cas Salvador Dalí. Amb tot, després de veure l’exposició que s’ha inaugurat avui a la casa-museu Castell Gala Dalí de Púbol, i després de tenir molt fresc a la consciència l’aprovació just aquesta setmana de les lleis de paritat, em dóna la sensació que, almenys en aquesta ocasió, la saviesa popular no es pot agafar com a paraula de fe. Explicà Dalí en una ocasió que quan regalà a Gala el dit Castell aquesta l’acceptà agraïda amb una sola condició, que Dalí no vingués a visitar-la sense prèvia invitació. Potser per això la fotografia que obra i tanca l’exposició de 67 instantànies és un retrat de Gala amb unes paraules de Dalí escrites al seu front: “Tête a Chateau”, la dama del Castell. Aquestes i múltiples anècdotes, més o menys ben o mal intencionades, són les que segurament alimentaren una visió de Gala com a un personatge amb una forta personalitat i caràcter. Però la relació de paritat es donà en el seu cas de manera plena: segurament ni Dalí hagués estat el que va ser sense Gala, ni Gala sense Dalí. Se sap que aquesta intervingué en molts dels escrits del pintor, l’aconsellà com la millor en temes de negocis artístics i al seu torn realitzà també una obra pròpia, malauradament no conservada. De la relació Gala-Dalí o Dalí-Gala, a banda dels testimonis de l’època i els seus propis, en quedaren sobretot multitud de fotografies d’autors com Meli, Man Ray, Joan Vehí, Eric Schaal o Luis Buñuel, entre d’altres. L’espai i el refugi personal de Gala esdevé escenari ara doncs d’una exposició homenatge on es recorre visualment diferents etapes de la seva vida, des de la seva infantesa fins al matrimoni amb Paul Éluard, el posterior trencament i la vida plena amb Dalí, fins al punt d’esdevenir la seva gran protectora i musa. L’exposició conté imatges de formats variats, algunes originals, d’altres còpies d’originals, amb fotografies que mostren la relació de parella, els moments d’oci, de treball, d’inspiració… al costat d’una dona que sabé conrear intel·ligència i complicitat a parts iguals.

Catalonia is not (only) Barcelona

La polèmica va sorgir entorn les pancartes que s’exhibien en els partits de futbol de la selecció catalana, allò de “Catalonia is not Spain” no va agradar massa a les Espanyes al·legant que la independència de les autonomies és quelcom anticonstitucional, no contemplat en les lleis promulgades de “La Pepa” de 1978. Finalment, l’assumpte ha passat amb més pena que glòria pels jutjats, i sembla que el llençol de la pancarta servirà per eixugar llàgrimes de batalles perdudes més que com a estandard de victòries treballades. En tot cas, a vegades les trifulgues no ens venen donades tant des de fora com des de dins, i a vegades des de dins també les projectem cap a fora, que és una altra de les opcions…  Celebro la recent inauguració al Metropolitan Museum de Nova York de l’exposició “Barcelona & Modernity. Gaudí to Dalí“, amb 350 obres d’artistes, fetes entre el 1888 i el 1939. La celebro si ha de ser un pas perquè ens coneguin a les Amèriques, perquè si ens limitem només a l’exposició, el pes de visitants d’un museu d’aquestes característiques és habitualment turístic, i els japonesos ja són els millors entesos en Gaudí…  però no serem capciosos i aplaudirem la iniciativa que ja de per si és benvinguda.  No puc estar d’acord però amb el títol, potser perquè des de “províncies” la perspectiva també canvia. L’exposició – amb els clàssics de sempre, alguna incorporació lloable però amb absències destacables – la conformen artistes com Picasso, Gaudí, Dalí, Jujol, Gaspar Homar, Gargallo, Torres Garcia… artistes que desenvoluparen part important de la seva obra dins però també fora de la ciutat comptal i que ni tant sols van nèixer a Barcelona. Així doncs, perquè no anomenar l’exposició com a “Catalunya & Modernity”? Amb la inclusió en el títol dels grans prohoms, Gaudí i Dalí, queden ja clares les intencions… I si del que es tracta és d’assegurar-se la difusió i vendre la marca, ja que hi som fem-ho bé.

Calatrava versus la utopia de la ciutat de les arts i les ciències

Fins al 15 d’abril el Museu Es Baluard de Palma de Mallorca acull una exposició de l’arquitecte Santiago Calatrava. No es tracta d’una mostra professional, tanmateix el que  s’hi pot visitar es podria entendre com a arquitectures a petita escala: una bona selecció de la seva obra recent en ceràmica i escultura. Calatrava s’ha fet famós al nostre país sobretot després d’haver projectat, juntament amb Félix Candela, les monumentals estructures de la Ciutat de les Arts i les Ciències de València, però les obres presentades a l’exposició tenen poc a veure amb la grandiloqüència del “parc temàtic” valencià, flac favor li ha fet la reputació d’aquests  edificis valencians a un artista a qui se li endevina un sentit clarament instrospectiu, profundament preocupat per la composició i les formes lineals i estructuralment més directe que el que projecta, almenys, en l’arquitectura esmentada. Què ha passat amb el present/present-futur de la Ciutat de les Arts i les Ciències? Sincerament, no sé si calia un edifici tant magestuós per albergar un museu de la ciència, pam més pam menys, del tipus Caixafòrum. Per quan es tindrà en compte el contingut alhora de construir el continent? Pel que fa al palau de les Arts, un projecte futur bastant relegat a programacions puntuals al qual no s’aconsegueix encara treure prou rendiment. N’hi hauria d’haver prou amb les piscines i els ecosistemes de l’edifici de l’Oceanogràfic, una mena de zoo aquàtic a diferents nivells, però de moment, si es tenia una oportunitat òptima, el resultat a dia d’avui és que la ciència i l’art brillen novament per la seva absència.