“La vie en rose”

Novembre 25, 2007

Algun dia al llit i algun virus en posició d’atac, un DVD per tornar i ganes de fer, dins les possibilitats, quelcom productiu. Estat ideal – o almenys així ho vaig creure- per veure La vie en rose, pel·licula dedicada a la cantant francesa Edith Piaf. Confesso que estava advertida però tot i així certa tossuderia em portava a pensar que un títol com aquest per força havia de superar positivament l’estat víric, que era de tot menys rosa…

La pel·lícula és dura però al meu parer efectiva en l’objectiu de retre un homenatge als seguidors d’abans, d’ara i de sempre de la cantant francesa, doncs s’hi inclouen sinó totes bona part del repertori de cançons interpretades per l’artista. A destacar el tractament narratiu, amb continúes passejades endavant i endarrera en el temps que, si bé al principi despisten una mica, inevitablement el fil de la història t’acaba absorbint. Excel·lent l’actriu que encarna a Piaf, Marion Cotillard, amb una capacitat camaleònica per traslladar davant la pantalla tots i cadascun dels estats d’ànim de la cantant. Però sens dubte, als no iniciats, el que més ens pot sorprendre és la vida – fins ara per mi desconeguda, no així les cèlebres cançons – d’una artista absolutament genial abocada als excessos, una vida tumultuosa però alhora apassionada, viscuda al límit. Més de dues hores d’intensitat i bogeria creativa. Piaf personifica el mite segons el qual els grans genis sorgeixen a vegades de vides i situacions combulses. Tanmateix, al final tot es pot acabar resumint i justificant amb un excels i inolvidable “Non! Rien de rien. Non! Je ne regrette rien…”

Anuncis

Verd, blau, vermell…

Novembre 18, 2007

“Les nostres retines són paletes amb infinites possibilitats, és el nostre cervell el que crea el color”. És una llàstima que el programa Redes d’Eduard Punset no pugui estar en horari merescut de prime time i que haguem de recórrer a les gravacions, al Canal 24 hores o al YouTube per poder gaudir en “hores respectables” de petites joies com aquest vídeo, 5 minuts molt ben il·lustrats sobre la teoria científica del color.


Arco, ser-hi o no ser-hi aquesta és la qüestió

Novembre 11, 2007

Fa pocs dies llegíem al suplement Babelia d’El País segurament un dels millors articles crítics que s’han escrit de la fira madrilenya ARCO. L’artista Eduardo Arroyo firmava Arco: la ley de la exclusión  on ” desemascarava”, al seu parer, un aconteixament amb pretensions internacionalistes i ventes merament institucionals, i criticava ferventment el criteri de selecció del comitè “científic” d’ARCO segons el qual uns galeristes elegits exclouen a d’altres de la mateixa professió i reconeguda trajectòria, i n’inclouen a d’altres de dubtosa qualitat. L’article ha portat i portarà cua, doncs segurament pocs exemples escrits trobaríem d’un desacord amb la fira tant explícit, i de fet també n’està portant la participació de les galeries nacionals a la fira madrilenya, que un any més veuen minvada la seva participació a favor d’una “obertura” al món que potser farà perdre el nord. Propostes com les de Art Madrid – fira alternativa a ARCO i realitzada per les mateixes dates – arrenquen enguany encara amb més força, fins al punt que també n’hi ha que ja han patit els criteris de selecció d’aquesta fins ara “fira alternativa”.  Però si del que es tracta és de ser equànims i valorar tots els punts de vista, l’article d’Arroyo cal confrontar-lo amb unes declaracions recents de Lourdes Fernández – actual directora d’ARCO – al diari econòmic i polític Expansión on augura bones perspectives de venta i afirma que cap crisi immobiliària o d’altre tipus afectarà al mercat contemporani d’ARCO. Tanmateix, cal tenir present que ARCO és una marca vendible sobretot a nivell nacional – internacionalment Art Basel Miami o la Frieze a Londres són altres fires que ja han superat en molts aspectes l’oferta, la qualitat i la repercusió en el mercat de la madrilenya ARCO -, per tant, a vegades el camí cap a la internacionalització no passa per “l’enlluernament” de la globalització sinó per una aposta de diferenciació local.


Bombolles arquitectòniques

Novembre 5, 2007

file_eea_federation-island_01.jpg

(…) La Rússia de Vladimir Putin ha presentat recentment un projecte de l’holandès Erick van Egeraat segons el qual es construiran un seguit d’illes artificials sobre el Mar Negre, lloc on se celebraran els Jocs Olímpics d’hivern del 2014. Amb aquesta proposta a gran escala, Rússia es suma a un tipus de projectes arquitectònics fins ara només vistos a la zona dels Emirats Àrabs. Només és un exemple recent que constata com aquests esdeveniments eventuals s’han convertit en un enrenou a tots els nivells: polític, social, econòmic i arquitectònic. Esdeveniments globals que, tanmateix, pretenen crear una singularitat al lloc que els acull, obres símbol que defineixen el país o el territori com a marca registrada i converteixen les ciutats en una mena de parcs temàtics a ús i abús dels visitants.

Tot i així, no és menys cert que bona part dels mals actuals de l’arquitectura provenen del mateix territori i de la societat que l’acull i, a vegades, des del nivell d’aprenentatge i la mateixa escola, incapaç de transmetre que les bombolles no són només immobiliàries, sinó que també poden ser arquitectòniques. L’arquitectura hauria de néixer, segons va afirmar en una ocasió Arata Isozaki – autor, entre d’altres, del Palau Sant Jordi de Barcelona – “d’absorbir les idees dels clients, considerar els materials disponibles i sospesar la tecnologia utilitzable”. I és que, com qualsevol obra d’art, l’arquitectura també és una qüestió d’equilibri entre condicionants. En el fons, potser la singularitat resulta precisament de la no-necessitat d’estil concret, sinó de la capacitat d’adaptació. (…)