Cuixart, l’adéu

Els diaris, les televisions, la ràdio… ja seran els que donaran avui la notícia de manera objectiva. Els que hem tingut la sort en algun moment o altre d’haver conegut i compartit xerrades amb Modest Cuixart ens costarà potser una mica més. Queda l’artista sí, però se’n va la persona, el gentleman murri, bon vivant i el conversador inesgotable, mentre tots esperem encara veure ben representada la seva obra en els principals museus i situar-lo no només com a un dels màxims impulsors del grup d’avantguarda catalana Dau al Set sinó, aquí i a fora, com l’artista global que es mereix ser. La seva capacitat innata pel diàleg i una curiositat erudita a tot tipus de manifestació artística, li ha otorgat molts més amics i coneguts que enemics. De ben segur que molts d’ells tenen avui alguna anècdota a recordar al costat del mestre pintor. En una ocasió, en motiu d’una entrevista, i preguntat per la seva visió de l’art actual, Cuixart em respongué que només determinades obres i persones tenien el “duende” de Lorca i que, si bé les obres eren capaces de conservar-lo, no sempre passava així amb les persones.  Al preguntar-li com definia ell mateix aquest “duende”, astut i sagaç sentencià “és allò màgic, el do d’uns pocs elegits, que molts arriben a percebre, però molt pocs l’aconsegueixen transmetre”. No tinc cap dubte en sentenciar jo també que, d’una manera o altra, Cuixart el tenia.

Els mitjans de comunicació com a recurs educatiu

Aulamèdia és un portal web en català amb tot de recursos pedagògics adreçats al professorat per tal que aquest utilitzi els mitjans tecnològics i de comunicació actuals en pro d’una educació més interactiva i, sobretot, més crítica i comunicativa. Des d’exercicis de cinema, ràdio, premsa, publicitat, video o televisió – material didàctic per aplicar a aules de primària i secundària – fins a cursos dirigits als educadors, llibres, revistes i editorials especialitzades, projectes realitzats per escoles i la seva avaluació corresponent, una filmoteca comentada amb temes a treballar, enllaços o una pissarra amb les últimes novetats… Estem com estem a l’era de la informació, una proposta a tenir en compte per “ensenyar a mirar”  la quotidianitat i a crear-se un judici propi.

XVI Biennal d’Art Contemporani Català

“Es convoca la XVI Biennal d’Art Contemporani Català 2008 adreçada a tots els artistes residents a Catalunya i al Principat d’Andorra que el 31 de desembre del 2008 no hagin superat els 35 anys d’edat. De tema i procediments lliures, les obres seleccionades s’exposaran a diferents ciutats de Catalunya i el Principat d’Andorra de manera itinerant. La inscripció és gratuïta i cada artista seleccionat rebrà 300 euros d’ajut per la producció de l’obra”. Més informació a www.canals-art.com/biennal.html

Llegir les obres d’art en veu alta

Segurament El plaer de mirar. El museu del visitant d’Eulàlia Bosch sigui ja a dia d’avui un d’aquells “clàssics imprescindibles”, malgrat l’edició que tinc a les mans no té més d’una dècada de vida. És un d’aquells llibres (llibres? Potser pel format i pel contingut, sigui més aviat un quadern de viatge…) que esdevenen un petit plaer als ulls i sobretot a la lectura. Amb un deix que combina l’explicació de les obres d’art amb el pensament reflexiu, la vessant didàctica, la incorporació de referències literàries i les cites dels propis artistes, es pot dir que a través de la seva lectura, el lector-espectador mira les obres d’art en veu alta. Escrit i pensat per a tots aquells a qui agrada de passejar-se sense pressa pels museus, de buscar les connexions entre les obres i descobrir aquelles imatges que ens han fet com som, potser amb la finalitat última que també ens coneguem a nosaltres mateixos una mica millor. Un d’aquells llibres petits, manejables, destinat tant al lector especialitzat com al curiós artístic ocasional, una petita joia artísticoliterària a l’abast.

La ciutat que no dorm ni per vacances

Frank Sinatra deia de Nova York que era “the city that never sleeps” – la ciutat que mai dorm-, i Barcelona és la ciutat que no dorm ni per vacances. Ho constata una jornada lúdico-artístico-feinera per la capital catalana. Recorregut que, a grans trets, s’inicia pel carrer Ali Bei i circumdants: botigues de còmics per a tots els gustos i generacions, videojocs provinents directament del Japó, llibres i revistes de cinema de tots els temps, els grans clàssics i pel·lícules d’autors independents amb merchandising d’última generació. Canvi de rumb i passejada selectiva per la Casa del llibre i l’FNAC, sense èxit, el que constata que les grans capitals també tenen mancances… Entrada a Caixafòrum per veure les exposicions dedicades al dibuix del segle XVIII, als colors del canal 33, les fotografies de Candida Höffer i les escultures votives dels temples indis de l’antiguetat. El millor de tot plegat, els dibuixos exquisits de Seurat, les maquetes dels temples indis i l’excel·lent capacitat de convocatòria i posada en escena de l’exposició sobre el programa Colors del Canal 33. De Candida Höffer i de la seva estada a Portugal, ens quedem amb un parell d’imatges, la d’un arxiu en perspectiva i el joc visual d’una porta de sortida “èxit” mig entreoberta, més amb l’espectacularitat de les grans dimensions que deshumanitza qualsevol espai humà, que no pas amb la temàtica triada.

Frankfurt.Cat

Llegeixo que un dels actes programats en motiu de la fira del Llibre de Frankfurt és la interpretació de 5 coreografies inspirades en l’obra El viatge a la felicitat de l’escriptor i divulgador científic Eduard Punset. Inspirant-se en aquesta obra literària, grup de ballarins reflexionarà al Thearsaal Mousonturm sobre què és la felicitat i la seva influència en les nostres vides. A l’altra cara del desplegable dominical, i situada just damunt de la resta d’activitats previstes, s’hi ha col·locat el logo de la fira del llibre de Frankfurt d’enguany, “la nostra”, com diríem en llenguatge televisiu. Però el logotip en qüestió, dissenyat per l’artista Miquel Barceló, té l’encert – o potser per alguns sigui justametn un malaguanyat error – de no tenir cap referència ni a la fira ni a llibre. Pel contrari, es diria que la ballarina forçuda de Barceló sembla la millor il·lustració per presentar la coreografia de Punset. Catalunya, territorialment fràgil i a voltes trencadissa com una ballarina, però amb un pes i una força cultural històrica, real i latent, viatja aquest mes d’octubre cap a la felicitat que suposa un cert reconeixement des d’un país, l’alemany, que des dels noranta ençà s’alça novament com a una de les grans potències artístiques i creatives de la vella Europa. Felicitat retrobada, seria bo que la fira fos prou incentiu per canviar l’enganxina del burro català per un .Cat en tota regla que presenti Catalunya com el que és, un país amb un mercat d’escriptors i d’editors que vol ser ferm -malgrat no sempre prou ben suportat- i, de retruc, una cultura que és quelcom més que Gaudí o Dalí. (…).

Aparcant els debats literaris per qui pertoqui fer-los, Frankfurt serà sens dubte un bon marc per presentar un gruix considerable d’exposicions sobre l’art i la cultura catalanes – algunes, cal dir-ho, amb més tòpics que d’altres: cal sincerament una nova exposició dedicada a la Sagrada Família? No s’hagués aprofitat millor aquest espai per iniciar un estudi, posem per cas, de les iniciativs de l’art més recent? Només l’exposició Catalunya Look constitueix una petita mostra de l’art contemporani català. En canvi, prou lloables són les exposicons dedicades a la il·lustració i al còmic català o a la fotografia contemporània catalana -.

Hom sap dels vincles culturals entre Alemanya i Catalunya, de certs períodes d’emmirallament català cap a l’educació i el caràcter germànics del tombant de segle, per això potser ja és hora que des d’una ciutat arquitectònicament colossal, seu de cultura i finances, cada vegada més cosmopolita i urbanísticament in crescendo com és Frankfurt, rebi a un país, el català, la llengua i la cultura del qual abarca molt més enllà del Principat. Parlar de territori català i no només de Catalunya, aquest segurament hauria de ser el vertader objectiu post-Frankfurt, el vertader viatge cap a la felicitat cultural catalana.

sí és una tv cultural

Sies tv és una televisió catalana difosa des d’internet que té la vocació de cobrir tot el territori de llengua catalana amb continguts que fan referència a les arts plàstiques, el cinema, escenaris i teatre, economia, turisme, innovació, lletres, societat i tendències. Una manera original de triar la informació en el moment en què vols visionar-la on, a més, es potencia la participació ciutadana.  

Publicitat cinètica

Acabo de veure per televisió l’últim anunci de la marca d’automòbils BMW amb la participació de l’artista cinètic Theo Jansen, una petita obra d’art de poc més d’un minut que m’ha recordat un dels meus articles a la revista bonart del passat mes de juny 2007 titulat Cinetismes i mogudes artístiques. En reprodueixo un fragment perquè, mesos després, i coses de l’atzar, no podia haver trobat millor exemple a la meva idea…

“… deixant de banda els anuncis ja tradicionals i estereotipats, que no varien gaire d’una marca a l’altra – detergents, colònies i perfums, fascicles per entregues…-, existeixen col·lectius que han sabut adaptar-se a noves visibilitats i sensibilitats més contemporànies. En tenim un exemple bastant evident amb els espots d’automòbils, la majoria petites joies que darrerament han buscat definir la seva marca en acurades escenografies, músiques suggerents o en motivadors jocs visuals.

Fa temps que en aquests anuncis s’hi ha assentat una certa predilecció per presentar de manera original la característica bàsica de qualsevol automòbil, que no és altra que el moviment. Un moviment agafat des de la part lírica, futurista, o, per què no, cinètica, que es converteix en la principal carta de presentació del cotxe publicitat. Recordem si no espots com la bandada d’ocells que es desplaça poèticament pel cel a vista d’un utilitari que, des de la carretera, els observa amb enveja; l’escala augmentada de les peces d’un cotxe en moviment que bombegen com si es tractés d’òrgans humans; el cotxe mutat en robot que balla emulant la febre discotequera o un dels millors espots d’automòbils que s’ha passat mai per pantalla en què les peces fragmentades d’un cotxe col·lideixen les unes amb les altres en un efecte dominó que arriba finalment a presentar el producte sencer. Aquestes i d’altres manifestacions creatives constaten a dia d’avui que no podem considerar el moviment cinètic com una tendència artística ancorada i perduda en el temps. (…) Som cinètics, com ho foren també en la seva època els futuristes, els constructivistes o els representants de l’op art…”.