una casa per no viure

febrer 19, 2008

Hi ha cases per viure i cases per no viure, això és el que es desprèn de l’exposició col·lectiva presentada aquest mateix matí a la Sala Girona de la Fundació La Caixa (C. Sèquia, 5). D’entrada, i segons sempre he cregut, tot art, i sobretot el contemporani, és per ser vist, pensat i experimentat, en definitiva, per ser viscut; perquè sinó poc sentit té que uns s’escarrassin a crear-lo i d’altres es trenquin les banyes a interpretar-lo. Per això em sorprèn el títol de la mostra perquè és evident que no podem entrar i viure d’una “manera física” dins les obres exposades però “la casa de l’art” és pot viure de moltes maneres i, d’altra banda, viure en una casa “envoltats” d’obres d’art pot ser fins i tot enriquidor. I més encara, una obra d’art la podem “viure” en el sentit d’interpretar-la, segons la pròpia experiència o coneixement.

Per tot això no m’acaba de quadrar el títol de l’exposició. Funciona com a reclam però un enunciat en clau negativa flac favor li fa a la difusió de l’art contemporani, que ja de per si pot aparèixer críptic, i més tenint en compte que l’exposició es subscriu únicament a l’exhibició de les peces en parets blanques immaculades, sense cap altre context. Cal remetre’s al catàleg per desvetllar-ne, si així s’escau, el sentit últim. Després d’una passejada per les “habitacions” de l’exposició, de les 18 peces seleccionades em quedo amb les visions atmosfèriques de les cadires de Javier Baldeón, les no-pintures colorejades d’Allan McCollum, les presons agermanades de Pepe Espaliú i especialment amb els nínxols clavats a la paret de Valeska Soares. 

(“Una casa per no viure” Sala Girona de l’Obra Social “la Caixa”, carrer Sèquia, 5 de Girona. Fins el 4 maig 2008 ) 

Anuncis

Colors en sèrie

febrer 10, 2008

sgiimgcolors.jpg

M’acabo de comprar un pantone de colors o almenys aquesta és la sensació que tinc després de treure l’embolcall de plàstic de la sèrie de DVD’s “Colors en sèrie”, un programa emès pel canal 33 el passat 2007 i que no vaig tenir ocasió de veure sencer, per allò de les “hores de prime-time” encara mal enteses a la petita pantalla. Un total de 200 minuts repartits en 10 dvd’s cadascun parlant d’un color diferent des d’una vessant poètica, artística, científica, didàctica, popular… una petita joia visual estèticament molt cuidada que fins i tot va ser motiu d’una exposició recent a Caixafòrum de Barcelona.


Jeongmee Yoon: jugar en un món blau i rosa

febrer 1, 2008

lacajablanca_jeongmeeyoon_icon1.jpg

Algun dia, amb més temps i menys temes en dansa, es podria fins i tot encetar un nou blog parlant exclusivament de les joguines infantils… N’hi ha tantes i algunes han canviat tan depressa, que m’adono que fer-ne un anàlisi crític pot ser també un bon exercici artístic: fins a on arriba la innovació, el disseny, la pedagogia, el kitsch, la modernitat, el consum pel consum, la creativitat, la funcionalitat… La idea m’ha vingut al cap després de veure l’exposició que s’anuncia a La Caja Blanca de Palma de Mallorca – la primera individual a casa nostra – de la fotògrafa Jeongmee Yoon, a qui ja coneixia gràcies a una altra troballa a la xarxa, el blog de la fotògrafa Victòria Campillo. Sorprenen de les imatges de Yoon el fet que els nens estiguin absolutament integrats dins tota una estesa de joguines “orientalment” ordenades -se suposa de propietat- amb un tret comú: el rosa amb les nenes, un color tradicionalment associat, tot i que en desconec el motiu, al fet femení, i el blau, en el cas dels nens. Més enllà del retrat tradicional, l’habilitat de la fotògrafa coreana consisteix en fer-nos reflexionar, des de “l’aparent” mirada innocent, no només sobre els bagatges culturals adquirits sinó també sobre l’excés, el kitsch i l’obsessió acumulativa de les nostres societats actuals.

(La foto és extreta de la pàgina web de La Caja Blanca. L’exposició es pot visitar del 8 de febrer al 5 d’abril. Sobre la Victòria Campillo prometo parlar-ne en un altre post i pel que fa al “fantàstic” món de les joguines i l’art hi aniré barrinant…).