De què serveix l’art?

Mai 29, 2007

LIBROS - ¿PARA QUE SIRVE EL ARTE?No tinc cap dubte que el coneixement de l’art ens converteix en millors persones, per la simple raó, i sota el risc de pecar d’una certa demagògia, que art = cultura = coneixement = progrés.  Però el que pretén el crític britànic John Carey en aquest llibre editat per Debate és retornar novament sobre els tòpics que han envoltat la visibilitat de l’art al llarg de tots els temps i reformular-los segons un judici contemporani i volgudament raonat, perquè l’art és gust i estètica, però també és intel·lecte, mercat, creativitat, qualitat, i, per què no, escepticisme. Una visió mig erudita mig irònica sobre el valor real de l’art (si és que és realment quantificable), la seva funció social i la seva relació amb el ser humà.

Anuncis

La fira LOOP ens fa parpallejar

Mai 22, 2007

foto-8.jpgEl còmic ha engrandit el llenguatge visual amb multitud de símbols, onomatopeies i actituds més o menys còmiques que tenen el poder d’emfatitzar les emocions dels personatges o d’ajudar a la comprensió del diàleg. Moltes d’aquestes actituds han estat adoptades també en l’animació audiovisual, pensem per exemple en el fum que surt del cap d’un personatge de dibuixos animats quan es vol expressar alguna enrabiada, la gota de suor que cau davant d’una situació compromesa o el parpalleig intermitent quan el protagonista, sorprès, no s’acaba de creure el que té davant el nas. En la roda de premsa prèvia a la presentació de la fira i el festival LOOP a Barcelona, i escoltant les xifres que engrandeixen una vegada més aquesta trobada dedicada al videoart, hom s’ha trobat parpallejant com un personatge de dibuixos animats. Va ser Goethe qui va dir “veure és parpallejar” i segurament no anava errat, i així ho ha vist l’artista Sergio Prego qui ens ha deixat veure avui i en exclusiva el seu video titulat Flicker, és a dir, parpalleig, un video produït pel mateix LOOP i que va com anell al dit no només a la intenció de la fira sinó a la sensació de sorpresa que queda un cop repassades les xifres el dossier de premsa. La fira LOOP de Barcelona, que es celebrarà enguany del 23 de maig al 3 de juny, compta amb la participació de més de 800 artistes i 44 galeries de tot el món que es donaran cita al Festival programat aquest any a la primera planta de l’Hotel Catalonia Ramblas i a un seguit d’espais arreu de la ciutat (ruta raval, ruta born-ciutat vella-barceloneta, ruta eixample-gràcia-horta, ruta motnjuïc i ruta “22@”). Un festival que no descarta, però de moment no es planteja, acoplar-se a la fira SWAP, recentment inaugurada a la ciutat, segurament perquè per si sol ja té la quota internacional i de participació bastant coberta, i pel fet que compta ja amb multitud d’activitats paral·leles – com l’encert de col·laboració amb la Fundació Suñol – i visibles a www.loop-barcelona.com. Amb tot, el “gran parpalleig” es produeix no només en veure la programació sinó sobretot en saber les aportacions públiques al festival: 300.000 euros de l’ICIC, 20.000 euros de l’Ajuntament de Barcelona, 12.000 euros del Ministeri de Cultura i 15.000 euros de l’Institut Ramon Llull.


Benet Costa en el cor de les tenebres

Mai 17, 2007

benet.jpgTenint presents els seus primers paisatges on s’esboçaven els entorns de la comarca del Pla de l’Estany, i veient les composicions actuals, es diria que Benet Costa ha fet un salt cap al buit, tot i que no sense la xarxa que li proporciona una trajectòria sòlida i continuada. La seva ja no és una temàtica exterior sinó estrictament interior, i les conegudes representacions d’esglésies i arquitectures de la comarca han deixat només un sol pòsit visible a les seves peces més recents: el tractament quasi místic de la pintura. Un seguit d’aquarel·les, olis i tintes de gran format es poden veure fins al 17 de juny a la sala El Tint de Banyoles, obres que marquen el desenvolupament d’un artista profundament vinculat amb l’experimentació i amb el risc, ja sigui en el tractament temàtic o en el mateix devenir del gest, a cavall entre l’expressió més exacerbada i la contenció més poètica. Benet Costa és ara color que sorgeix enmig del cor de les tenebres i ombres que acompanyen llums pures i aiguades a voltes encegadores, característiques que evidencien una obra continuadora d’una tradició que va des dels clarobscurs caravaggiescos fins a les aparents monocromies rothkorianes. Suports esdevé el títol de la mostra, perquè tampoc és possible posar-ne d’altre. Suports per les emocions més interioritzades que afloren a la superfície gràcies al domini de les transparències més líriques i a la potència gestual més provocadora i directe.


Vila Casas al 22@: el col·leccionisme privat sense ajudes públiques

Mai 8, 2007

vila-casas.jpgLa Fundació Vila Casas té prevista la obertura d’un nou centre expositiu de pintura catalana contemporània al districte 22@ barceloní, contribuïnt així a la potenciació d’una zona de la ciutat comptal que en els darrers anys ha vist nèixer diverses iniciatives vinculades al món de l’art i la creació, en forma de galeries o de tallers d’artistes. La notícia la publica avui El Punt que ens explica que el col·leccionista Antoni Vila Casas invertirà més de 18 milions d’euros en la rehabilitació de l’antiga fàbrica tèxtil de Can Framis. El complex cultural constarà de més de 5.700 m2 i anirà a càrrec de l’arquitecte Jordi Badia. Vila Casas, que ja compta amb 3 espais més per exhibir la seva col·lecció (Palau Solterra a Torroella de Montgrí, Can Mario a Palafrugell i l’Espai Volart a Barcelona) realitza el projecte sense comptar amb cap ajuda pública, el que constata una vegada més que en aquest país les grans iniciatives solen venir sempre de mans privades que, sense haver de rendir comptes a res ni a ningú, tenen prou potencial per avançar sols. En el cas artístic i a casa nostra, i afortunadament per la vitalitat creativa, tenim forces exemples d’iniciatives privades que ajuden a potenciar i a difondre l’art sovint més que els museus institucionals. A Vila Casas se li afegeixen també altres grans patums com la recent inauguració de la Fundació Suñol, la Fundació Clos-Museu Egipci, la Fundació Godia o  la Fundació Palau i Fabre, entre d’altres.


Museus d’oci digital, la interactivitat a les sales d’art

Mai 2, 2007

Fa pocs mesos Caixa Sabadell dedicava una mostra al món del videojoc com a forma de creació, d’interrelació, de disseny i, per què no, d’art. L’exposició va tenir un èxit notable, i m’agradaria no pecar d’ingenuïtat quan dic que no només va ser pel tema tractat – a fe que els comissaris van tenir bon ull crític – sinó també pel fet que en una sala d’art fos possible no només veure sinó també participar.

                simcity.jpg

Si ho dic és perquè llegeixo avui a La Vanguardia Digital que alguns especialistes en videojocs nordamericans han decidit impulsar un projecte per crear una col·lecció rigurosa d’aquells videojocs més innovadors, històrics i, diuen, d’obligat coneixement pel públic en general. L’objectiu és que entrin a formar part de la memòria històrica i d’un museu abans, és clar, que desapareguin en el vaivé tecnològic actual, on els canvis estan a l’ordre del dia. El resultat és Digital Game Canon (Cànon del Joc Digital) on s’ha inclós un decàleg de favoritsUna primera llista que es pot anar ampliant amb els videojocs que han marcat una fita en la història de l’oci, i més concretament, de l’oci digital i, d’aquesta manera, dotar a determinats museus dels aparells òptims per a la seva visualització, produïnt-se també una conservació de la “maquinària” que els ha vist crèixer. El fet que la tecnologia sigui museitzable potser fa replantejar la pròpia funció del museu, doncs els canvis són tant ràpids i continuus que la idea decimonònica de sala d’art, inalterable i amb un silenci quasi “sagrat”, pot acabar patint-ne les conseqüències. La veritat és que tampoc m’imagino un Mario “penjat” al costat d’un Rubens, i per això dedueixo que almenys en una primera fase els videojocs s’exhibiran en museus-parcs “temàtics” d’oci digital… Amb tot, i sense ser frívols, la veritat és que la notícia fa pensar en tot el seguit de mancances que existeixen encara a dia d’avui en els museus dits “tradicionals”, mancances sobretot a nivell d’interactivitat amb l’espectador, a qui no se li permet res més que veure i passejar-se per un recorregut estrictament fixat. Sovint penso que la  museografía actual tracta a l’espectador o de massa intel·ligent o de massa ruc, amb la sensació que no val la pena gastar esforços més enllà de les condicions mínimes perquè les obres puguin ser exposades. Això sí, sovint un gran catàleg que arriba a les mans d’uns quants i se’l llegeixen més aviat pocs. Si la majoria dels museus de la ciència han sabut fer el pas cap a una buscada i educativament productiva interactivitat, perquè existeixen encara tant poques iniciatives artístiques dedicades a buscar una millor i més creativa connexió amb l’espectador? Que no siguin només els videojocs qui ens obrin els ulls a la necessitat de replantejar urgentment les nostres sales expositives.