Entre “To be or not to be”… “To be”!

“Hi ha una cosa que odio més que el fet que la gent parli sobre mi, i és que la gent no parli de mi“, la cita és d’Oscar Wilde i les seves paraules em tornen a la memòria aquests dies tot seguint la notícia de la “redecoració” de la cúpula de la sala XX del palau de la ONU a Ginebra a mans de l’artista Miquel Barceló. Un projecte recolzat per diferents institucions públiques i privades que ens ha fet llegir aquests dies als diaris més d’una opinió sobre la conveniència de destinar tal quantitat de fons a una sola obra, tot i la seva embergadura. Curiositats del destí, m’arriba aquests dies la informació d’una exposició al Palazzo Strozzi que sota el títol “Art, preu i valor” convida a l’espectador a reflexionar sobre la creació contemporània, la indústria i el mercat de l’art a través de l’obra d’artistes com Hirst o Murakami, autèntics star system de l’art actual -per bé i per mal- o d’altres com Brambilla, Atelier van Lieshout, Helguera, Perjovschi o fins i tot el català Antoni Muntadas. Desconec si també s’hi ha inclós a Barceló, però arran de les seves últimes intervencions a gran escala potser s’hauria de valorar la possibilitat. Felicitats a Barceló doncs això suposa tot un premi a la política de difusió artística de casa nostra, estem a l’expectativa del resultat dels 30.000 kilograms de pigments que ha d’acollir l’obra.

l’art d’explicar-se tot recreant-se en la ciència i el paper

 

 

 

 

 

Les dues exposicions que presenta aquests dies el Centre Cultural Caixa Girona-Fontana d’Or ens deixen amb la sensació d’haver tingut la oportuntitat de tastar un carmel que ens hem de treure de la boca just quan començàvem a notar-ne el gust.

Ciència recreativa és una petita exposició dedicada als experiments del científic i pedagog Josep Estalella. Excel·lent la idea de la recuperació d’un dels puntals de la pedagogia científica a casa nostra, lloable el video que mostra diversos experiments científics realitzats per experts amb els més menuts, útils els plafons explicatius que narren el funcionament de les peces de col·lecció exhibides, però mancança del que seria el necessari últim estadi: tenir la oportunitat de provar físicament els experiments explicats. Ja ho sabem que per realitzar aquest tipus d’experiments ja existeixen altres emplaçaments museístics i imagino que ja hi ha tallers a la mateixa Fontana d’Or en motiu de l’exposició, però no hagués estat demés tenir la oportunitat d’experimentar-los en el moment de la visita.

Tresors de paper és un viatge per l’apassionant món dels relats explicats a través de la fragilitat i la mobilitat que permet el paper, que apareix en teatrets de segles passats, titelles grotesques, contes troquelats, jocs de cartes, ombres xineses, alguns pop-ups… (enllaçant amb la gran exposició que ja es va dedicar fa uns anys a aquesta col·lecció de Quim Corominas). Un gaudi pels ulls i la imaginació que, tot i que no té la força d’aquella mostra i potser manca també d’un punt d’interactivitat, convida novament a l’espectador a un viatge ni que sigui històric i visual molt recomanable.

A la imatge, una peça de l’exposició Tresors de paper extreta de http://www.fundaciocaixadegirona.org/?mod=detail&id=507

geometria re-creativa

Ha obert la maleta i ha escampat tot de formes geomètriques de diferents colors sobre la catifa. Primer ha decidit reproduir un dels dibuixos de les fitxes però de seguida ha deixat els cartronets amuntegats en un racó i ha començat a recol·locar les peces imantades, sense cap més ordre que el que li suggeria la seva pròpia imaginació.

Hem passat la tarda observant com jugava amb una mena de tangram a gran escala per reafirmar-nos en la idea de fins a quin punt pot ser fascinant el món de les joguines quan tens la oportunitat d’observar-ne les possibilitats en directe, a les mans d’un nen. Em conecto a internet i descobreixo que el joc en qüestió prové de la casa Eureka Kids, que ofereix un munt de bones propostes per alimentar la creativitat dels més menuts. En fi, que després d’una estona observant el “funcionament” del joc reacciono amb una petita crítica: per què incloure targetes amb models llestos per copiar?  No seria millor deixar que siguin les pròpies formes i colors geomètrics els que suggerissin al nen/a les imatges que construeix? El joc seria sens dubte molt més estimulant…