Els temps canvien, els sentiments es mantenen

Un saló d’antiquaris en plena crisi

El Saló d’Art i Antiquaris de Drassanes obre avui les seves portes a Barcelona. Art i antiguitats en temps de crisi. La Vanguardia en parla aquí.

Un chien andalou de 80 anys

“Adoro els meus somnis, encara que els meus somnis siguin malsons i això passa sovint. Estan plens d’obstacles que conec i reconec. Aquesta bogeria pels somnis, que mai he tractat d’explicar, és una de les inclinacions profundes que m’han acostat al surrealisme. Un chien andalou va nèixer de la convergència d’un dels meus somnis amb un somni de Dalí“. Luis Buñuel.

Fins al 8 de novembre l’espai de la Tabakalera a Donostia/San Sebastià acull una mostra que commemora els 80 anys d’una de les obres més importants de la història del cinema i més influents de la cultura visual contemporània.

Les úniques imatges d’Anne Frank

La casa-museu d’Anne Frank a Àmsterdam ha penjat en el seu canal del Youtube les úniques imatges que es conserven de la nena fins a la data, on es veu com l’Anne surt de la finestra encuriosida per veure passar un casament. Es sap que la núvia vivia a la segona planta del carrer Merwedeplein 39, mentre que els Frank vivien al 37.
Fa anys vaig tenir la oportunitat de visitar la casa-museu d’Àmsterdam, on la família Frank es va amagar fins a ser descoberta durant l’extermini jueu. L’experiència és colpidora, la casa-museu té l’encert de conservar pràcticament intactes totes les estances, amagatalls i fins i tot mobles i retalls de diaris i revistes conservats per la família. Tota una lliçó a peu pla que t’encega i t’obre els ulls al mateix temps per la seva intensitat.  Poques vegades es té el privilegi de poder aprendre història in situ, pujant i baixant escales tot llegint fragments d’un diari, el de l’Anne Frank, que el temps ha convertit en referent literari i històric. 

una lliçó de tipografia

What is typography? és una lliçó de tipografia online de de l’escola fílmica de Vancouver. Per saber com n’és d’important escollir una bona tipografia, no només per facilitar la lectura sinó també com a element de disseny, per donar a conèixer i oferir visibilitat a determinats productes, només cal que mirem al nostre voltant. Per saber-ne més aquí.

Visita virtual als grans museus del món

La pàgina web d’snagfilms compta amb un apartat dedicat als ‘great museums’ de manera que podem passejar-nos per les sales dels museus més importants del món sense moure’ns de casa. De moment predominen els museus americans i determinats videos només són visibles des d’un servidor “ianqui”. Amb tot, la idea és bona. Caldrà triar, remenar i esperar que es vagi actualitzant amb noves entrades.

Audi i el cub de Rubik

Dins del món de la publicitat, els anuncis de cotxes mereixen una atenció especial. Cansats d’estar veient sempre quin detergent fa la roba més blanca o quin supermercat ens ofereix les millors ofertes, els anuncis d’automòbils són com un oasi pels ulls ja que són dels pocs que busquen contínuament reinventar-se . I, de fet, aquest hauria de ser el principal objectiu de la publicitat si el que es vol és que l’espectador es continuï fixant amb el producte. De tots ells, situo en la meva llista preferent els de la marca Audi. Fa anys que els seus creatius ens sorprenen amb bones idees i amb una combinació de tecnologia, música, disseny i cura de la imatge que ens fa oblidar el zàping. L’últim, i en plena moda de retorn als 80’s, una simulació del cub de rubik per crear la màquina perfecta, genial.

 

Fugitive o quan les notes pinten

Ensopego a la xarxa amb Fugitive el darrer videoclip del músic britànic David Gray, una petita joia que combina amb senzillesa però amb encert música i pintura. Tot i que es pot dir que l’agermanament entre música i art ha existit des dels principis dels temps adoptant múltiples formes, el cert és que des de la irrupció de la imatge televisiva molts videos musicals poden ser considerats petites obres d’art i no només degut als avenços tecnològics sinó també gràcies a la sensibilitat i al bon fer dels seus creadors. 

un, dos, tres… i acció a les aules!

Una pantalla de projecció i un ordinador és una de les millors inversions que es pot fer avui en qualsevol aula de les nostres escoles. A l’era de la imatge, poder fer exercicis a través de la xarxa s’ha convertit en una eina indispensable no només per mantenir l’atenció de l’alumnat i oferir-los una activitat que trenqui la rutina establerta, sinó també un bon mètode per ampliar els continguts del currículum escolar. I com que de recursos penjats a la xarxa n’hi ha tants com bones idees de professionals docents, l’èxit està assegurat.

M’arriba via mail la pàgina web www.cinescola.info, una proposta per integrar el setè art a les escoles, adreçat als professors, que ofereix propostes didàctiques sobre cinema, d’accés gratuït  i en català. Cinescola suggereix un seguit de pel·lícules per tractar temes que habitualment ens trobem en el currículum escolar i, a més, tot un conjunt d’activitats per treballar-les, adequades a cada edat, a part d’un espai on recollir i publicar experiències del professorat dins l’àmbit cinematogràfic. Un luxe per alimentar l’educació en la comunicació.

A la imatge, extreta de la web, un fotograma de la pel·lícula de Wallace & Gromit ‘The curse of the were-rabbit’. En Wallace i en Gromit mereixen una entrada en exclusiva al blog, queda pendent…

La classe

“La clase” és una pel·lícula sense més altra pretensió que mostrar el dia a dia d’una aula francesa que podria ser la de tots. Una experiència, la d’un professor de llengua, que ve a ser la de qualsevol professor/a dels nostres instituts. Un total de dues hores i escaig que descriu amb coneixement i alhora amb respecte els conflictes que es provoquen quan hom intenta ensenyar i alhora educar, les tensions d’un institut multirracial, les problemàtiques i els interessos d’aquests alumnes i les opinions reflexives o institives d’ambdúes parts, tant d’alumnes com de professors. La pel·lícula s’ha endut la Palma d’Or de Cannes, i això ens fa pensar que el que es premia ja no és “Rebel·lió en les aules”  i la capacitat d’un professor per reconduir una classe complicada, sinó sobretot el reconeixement dels dubtes, sense interpretar-los, sinó oferint una visió documental dels fets perquè cadascú prengui les seves pròpies conclusions. Els alumnes i els professors no són actors, no hi ha altra ficció que la presència de la càmera a l’aula, la resta és pura quotidianitat, emotivitat, autenticitat i, sobretot, necessitat. Necessitat que la indústria del cinema aposti i reconegui també aquest tipus de projectes compromesos.