Godiva

Em sumo a la màxima que diu que a Catalunya es tradició celebrar Sant Jordi i no pas Sant Valentí, tot i que això de les tradicions acaba essent el menys tradicional de tot, doncs només cal una passejada urbanita per veure com a dia d’avui les pastisseries s’omplen de cors i de rojos estridents. Sant Valentí, el pare Noël, Halloween… ja no sé si és la globalització o és que finalment ens apuntem a tot i acabarem engolint tot el que ens ofereix el mercat.

Portem dies menjant pels ulls els cors de Sant Valentí, i avui he tingut una mena d'”experiència proussiana” veient els aparadors de les pastisseries, i m’ha vingut a la memòria i al paladar el gust d’una de les millors xocolates que he tastat (petita experiència, que no bon paladar amb això del món xocolater…). A Brussel·les, a prop de la famosa estàtua del Manneken Pis, les xocolates Godiva. Hagués estat bé poder tastar avui algun dels seus cors, autèntiques peces d’art. I si no sempre ens queden les Godiva de Barcelona.

Galets escultòrics

Llegeixo la crítica que en fa sobre el terreny el blog de la lectora corrent i busco la notícia aquí. Un total de 26 galets gegants formen part enguany de la decoració nadalenca barcelonina. La idea ve promocionada per una coneguda marca de sopes que ha trobat en “l’art” i en el carrer una nova manera de fer màrqueting més enllà de les estanteries del súper. Un homenatge, diuen, a la catalanitat i a l’escudella, un plat molt nostrat. La veritat és que, tenint en compte que en principi només volen cridar l’atenció durant aquestes dates,  prefereixo els galets com a “mobiliari nadalenc” que no els pares noël de plàstic donant-me l’esquena mentre baixen i pugen pels balcons.

“The European Virtual Museum” en 3D

El Museu Europeu virtual és el resultat de la col·laboració entre 27 museus europeus. La pàgina web ofereix una visió en 3D de les principals obres d’art, de manera que es pot rotar la imatge per tal d’obtenir un punt de vista que sovint ni els mateixos museus permeten. Les obres es poden buscar per cronologia, per àrea geogràfica, per rutes turístiques o per gènere artístic, entre d’altres.

la Mona Lisa més gran del món

Llegeixo que desenes d’alumnes de diverses escoles i d’un centre per discapacitats de la localitat galesa de Wrexham han pintat 82 rajoles del centre comercial Eagles Meadow tot copiant un dels quadres més emblemàtics de Leonardo da Vinci, la Mona Lisa. L’objectiu és recaptar diners per una organització caritativa infantil. Vist des del punt de vista artístic, imagino com deu ser de sorprenent veure la Gioconda en grans dimensions, sobretot quan l’obra original, al Museu del Louvre, petita, darrera una vitrina i plena de curiosos al davant, resulta tan complicada de veure i sobretot de gaudir-ne.

Un chien andalou de 80 anys

“Adoro els meus somnis, encara que els meus somnis siguin malsons i això passa sovint. Estan plens d’obstacles que conec i reconec. Aquesta bogeria pels somnis, que mai he tractat d’explicar, és una de les inclinacions profundes que m’han acostat al surrealisme. Un chien andalou va nèixer de la convergència d’un dels meus somnis amb un somni de Dalí“. Luis Buñuel.

Fins al 8 de novembre l’espai de la Tabakalera a Donostia/San Sebastià acull una mostra que commemora els 80 anys d’una de les obres més importants de la història del cinema i més influents de la cultura visual contemporània.

Les úniques imatges d’Anne Frank

La casa-museu d’Anne Frank a Àmsterdam ha penjat en el seu canal del Youtube les úniques imatges que es conserven de la nena fins a la data, on es veu com l’Anne surt de la finestra encuriosida per veure passar un casament. Es sap que la núvia vivia a la segona planta del carrer Merwedeplein 39, mentre que els Frank vivien al 37.
Fa anys vaig tenir la oportunitat de visitar la casa-museu d’Àmsterdam, on la família Frank es va amagar fins a ser descoberta durant l’extermini jueu. L’experiència és colpidora, la casa-museu té l’encert de conservar pràcticament intactes totes les estances, amagatalls i fins i tot mobles i retalls de diaris i revistes conservats per la família. Tota una lliçó a peu pla que t’encega i t’obre els ulls al mateix temps per la seva intensitat.  Poques vegades es té el privilegi de poder aprendre història in situ, pujant i baixant escales tot llegint fragments d’un diari, el de l’Anne Frank, que el temps ha convertit en referent literari i històric. 

Catalunya ja té club de fans

Llegeixo al portal turístic Comunicatur que, en poc més de tres setmanes, el web promocional haztefandecatalunya.com ha rebut la visita de 60.000 internautes. La web, emulant les xarxes socials tipus facebook, dóna la possibilitat d’inscriure’s en diferents grups de fans. Des dels fans de la natura catalana fins a la gastronomia, els fans de la cultura, de l’aventura o de les ciutats, entre d’altres. És evident que el portal vol reforçar Catalunya com a destí de qualitat oferint també, a partir d’aquest mes, alguns descomptes. Vist l’èxit, potser caldrà que expliquem i promocionem Catalunya des de la xarxa: qui sap si des de la virtualitat aconseguim obrir els ulls i  canviar -que no maquillar- alguns aspectes de la realitat.

Visita virtual als grans museus del món

La pàgina web d’snagfilms compta amb un apartat dedicat als ‘great museums’ de manera que podem passejar-nos per les sales dels museus més importants del món sense moure’ns de casa. De moment predominen els museus americans i determinats videos només són visibles des d’un servidor “ianqui”. Amb tot, la idea és bona. Caldrà triar, remenar i esperar que es vagi actualitzant amb noves entrades.

Céret, un segle de paisatges i Soutine

Al Museu d’Art Modern de Céret s’hi pot visitar aquests dies l’exposició Céret: un siècle de paysages sublimés que ens proposa revisitar els paisatges de la població a través dels paisatges pintats per un seguit d’artistes que feren estada a Céret pels volts del segle XX: Pablo Picasso, Georges Braque, Auguste Herbin, Chaïm Soutine, Pierre Brune, André Masson, Manolo, Pinkus Krémègne, Juan Gris, Francis Picabia, Georges Deniker, Marc Chagall, Raoul Dufy, Jean Marchand, Moïse Kisling, Max Jacob, Maurice Loutreuil, Frank Burty Haviland, André Lhote…
Abans o després de visitar l’exposició es pot fer ús de la mini-guia que t’ofereix gratuïtament el museu i buscar a l’exterior els paisatges per revisitar-los en viu. La ruta és una bona manera d’expandir el museu més enllà de les parets i alhora de conèixer els racons que en algun moment van servir d’inspiració a tots aquests artistes. Reconec que, més enllà de Picasso, Jacob, Picabia o Masson, dins del gènere dels paisatges els de Soutine no tenen rival.  La retrospectiva que fa anys li va dedicar el mateix museu me’l va fer descobrir, tornar a veure la força d’execució, moviment i color de les seves pintures ara ha estat tornar a fer un regal als ulls.

A la imatge, rue Pierre Brune à Cerét, 1922 de Chaïm Soutine.

Seguint el “Tonight Tonight” per Eivissa i Formentera

No se sap ben bé si el pèl que els cau sobre els ulls és cortina protectora o si, pel contrari, és pura calor. El cas és que, mentre la seva mestressa ens explica que el museu d’art contemporani d’Eivissa continua tancat per obres, els dos petaners estiren corretges, ells sí semblen haver olorat ombra en la distància… Ens passegem per Dalt Vila, l’Eivissa emmurallada de balcons amuntegats i carrers empedrats, després d’haver-nos banyat a les cristal·lines platges de Ses Illetes a Formentera. Se’ns repeteix insistentment i ens acompanya durant tot el viatge la melodia del “Tonight Tonight” cerveser, però anem fem via amb aigua freda i, això sí, barret de palla i vestit blanc, que ben mirat seria com vestir-se amb bata de cua pel mig de Sevilla… El “tonight tonight” s’ha convertit en “today today”, les cales de sant antoni i eivissa de dia tenen un altre color… amb tot ens permetem la llicència del bar Kumharas, després del mercat de Sant Carlo venim empeltats d’esperit hippie, i per tant ja no ens sentim estranys. Escoltant la música en directe arran de platja la posta de sol té una espectacularitat mai vista, això sí, amb permís de les nubolades.