Vermell

És sorprenent com totes les dites  “cançons de l’estiu” tenen sempre el mateix comú denominador, conegut per tothom any rera any, i tot i així continuen tenint èxit. La fòrmula és senzilla: una tornada repetitivament enganxosa, una coreografia més o menys ballable i hores i hores de televisió i ràdio per promocionar-la. Si, a més, la “melodia” en qüestió és l’himne d’un aconteixament esportiu aleshores la promoció ja s’eleva a quotes inimaginables. El tema és que, sense haver-ho demanat, tinc el “waka waka” enquistat a les neurones.

M’interessa poc la cançó com la moguda post-futbolera, i, en canvi, m’atrau més parlar de  les taques de vermell  que inunden aquests dies les pantalles, un color que s’associa ara a l’eufòria, a la victòria i a la “unió”. Però la veritat és que a mi  m’agrada més pensar en el vermell de la sang que utilitzaven els artistes de l’art rupestre, el de les maqbriyyas islàmiques decorades amb epigrafia vermella, el cinema vermell i revolucionari de Einsenstein, o la túnica vermella de la resistència tibetana. En definitiva, m’interesa aquell vermell que ha sigut històricament el color dels revolucionaris, el de la fúria, el que et fa bullir la sang i el que vol trencar amb tot per canviar les coses, la llàstima és que ara semblen haver-se trasgiversat els conceptes; i si no que ens expliquin com és que tenim la senyera,  la nostra, en “números vermells”.