Ets l’artista del segle XXI?

M’ha arribat un e-mail amb un link que em pregunta directament si reuneixo les condicions necessàries per ser un/a artista del segle XXI. Es tracta d’un test virtual, una mena de “multiple choice” al més pur estil de les revistes de moda anglosaxona on 10 preguntes conviden a l’internauta a descobrir si mereix o no entrar a la categoria de creadors del nou segle. No em dedico a crear sinó a “comentar” les obres d’art però m’ha fet certa gràcia saber si passava el test. L’he aprovat amb nota, de la qual cosa dedueixo o que m’hauré de plantejar explotar la meva vena creativa en aquest nou segle o que les preguntes són tant estereotipades que en realitat l’objectiu és caure en el tòpic de que al segle XXI qualsevol amb un mínim de sensibilitat pot arribar a ser artista… La demostració que l’art tampoc es salva de prejudicis… Però, deixant de banda el divertimento, sí que sovint existeixen característiques o preocupacions comunes – estils, si es vol – en l’art d’una mateixa generació: pensem en l’art cubista, surrealista, informalista… totes elles corrents creatives del segle XX. Quins ismes ens té preparat el nou segle? I, de fet, si en d’altres àmbits podem parlar d’un perfil de votant o un model de consumidor… existirà realment una mena de “retrat robot” de l’artista del segle XXI? 

Guernika, pintura de guerra

Excel·lent l’esforç de documentació i muntatge de l’especial d’1 hora que va preparar el programa “30 minuts” de TV3 el diumenge a la nit sobre El Guernika de Picasso, on ens vam assabentar de les negociacions secretes per portar el Guernika de tornada després d’haver patit un periple per París, Londres i Nova York. A destacar  els testimonis de Roland Dumas, advocat designat pel mateix Picasso perquè decidís el trasllat definitiu a les espanyes (amb la condició que estigués restablert l’ordre polític, fora de dictadures) i Maya Picasso, una de les filles del pintor i de les poques persones que, essent ella petita, ha pogut tocar el quadre amb les seves mans (un altre dels afortunats, el crític d’art Daniel Giralt-Miracle, sota reprimenda d’un conservador del MOMA). Gràcies al documental hem sabut també la dificultosa tasca de trasllat d’un quadre d’aquestes dimensions, les enormes implicacions polítiques de la pintura -no només perquè representava la desfeta civil d’un poble basc indefens a mans de la legió condor alemanya durant la guerra civil espanyola, sinó també com va ser o va voler ser utilitzat a favor d’ideologies tant dispars com foren la comunista i la franquista). El documental també constata que la última voluntat de Picasso va ser que el quadre reposés al Museu del Prado, tot i que finalment ha acabat al Museu Reina Sofia de Madrid, de com va patir també un atac amb graffiti o com Barcelona, en motiu de les Olímpiades, va reconstruir el Pavelló Espanyol de la República de París tot esperant, inútilment, que fos ocupat, ni que fos de manera temporal, pel Guernika.  

l’adéu a joan vilacasas

Les pintures planimètriques s’han quedat sense un dels seus “arquitectes”, pocs artistes han sabut interpretar l’espai amb tanta dosi d’introspecció i experimentació. El món de l’art es veu afectat avui per la mort de Joan Vila Casas (1920-2007), un artista multidisciplinar que sabé conrear amb igual professionalitat el gravat, la pintura, la ceràmica i també l’escriptura. Per molts, la darrera oportunitat de veure la seva obra de manera monogràfica fou la passada tardor 2006, a la galeria Principal Art de Barcelona, que li dedicà una extensa mostra de les pintures dels anys 50 i 60, una de les últimes exposicions a qui ha estat considerat per molts com a el gran mestre de l’informalisme. www.vilacasas.org

Els “sense drets” penjats al Google: literatura catalana a internet

Es calcula que d’aquí menys de dos anys l’obra literària de Ramon Llull o de Jacint Verdaguer es podrà llegir a través de la xarxa, gràcies a un acord firmat entre la Generalitat de Catalunya i el cada vegada més potent Google que, un cop acabada la digitalització, oferirà la possibilitat de llegir per internet més de 300.000 llibres dels fons de les 5 principals biblioteques de Catalunya (tots en català?). La condició és que no estiguin subjectes a drets d’autor – un cost que ningú sembla voler assumir, la qual cosa fa preveure que la majoria dels autors penjats a la xarxa seran els grans clàssics de la literatura catalana, segurament vigents, però la majoria ja transpassats i per tant una decisió poc pràctica de cares a la potenciació real i futura de les lletres catalanes-. La pregunta òbvia és si el pas del paper a la pantalla farà que es llegeixi o es compri més literatura en català. Que apareguin més entrades de Ramon Llull al Google no significa que la cultura catalana vagi a l’alça, ni que s’adapti més fàcilment a la “modernitat” implícita de les noves tecnologies, ni que necessàriament hi hagi d’haver més i millor coneixement dels autors catalans… Tot i així, vull creure que el pas és positiu i que servirà perquè en un futur els plantejaments vagin més enllà del binomi pantalla-paper, saber aprofitar la difusió que permet el mitjà per establir barems de qualitat (què difonem i com ho difonem?) i si pot ser que es costegin els drets, perquè són els escriptors actuals els qui realment necessiten la difusió i el recolzament. Tots plegats en sortiríem beneficiats.

gèlids per l’art i gaudint de les estrelles

Els hotels de 7 estrelles existeixen, ho escolto a la ràdio en una entrevista a un dels responsables de comunicació del Town House 12 de Milà, que explica amb orgull com són capaços de satisfer qualsevol petició del client… L’escolto de reüll fins que parla de la gran novetat de l’hotel, un fabulós bar/restaurant dissenyat i esculpit íntegrament en gel, amb blocs que viatgen directament de la Suècia més gèlida a les mans de michelangelos postmoderns. M’ho imagino: grans magnats, artistes de hollywood i joies millionàries exhibides a 5 graus sota zero. Tota una proesa. Penso en art, en gel i en estar a prop de les estrelles i viatjo a Suïssa, dalt de tot del mont Jungfrau on, a 4.000 metres d’altura, el visitant pot gaudir d’un veritable museu de gel excavat a la roca. 

arco’07: amb llicència per millorar

Sense Rosina Gómez Baeza i amb Lourdes Fernández com a nova directora d’ARCO www.arco.ifema.es, la fira d’art estatal amb més projecció internacional comença una nova etapa, tot i que els grans canvis sembla que no es faran efectius fins al 2008. ARCO’07 s’ha presentat aquesta setmana a Barcelona i tot indica que Fernández fa una clara aposta per una “continuïtat innovadora”, amb tot el de paradoxal que pugui tenir aquesta afirmació…, és dir, aires nous però finestres encara mig obertes no fos cas que, per excés, agaféssim un refredat.  Després d’escoltar la nova directora, la sensació que tinc és que es comença intuir per fi que el que es té entre mans és, abans que res, una fira, amb mercat d’oferta i demanda, i ja no valen emmascaraments de “trobada oberta, creativa i multicultural”. De tot se’n aprèn i de la visita a una fira d’art també, però deixem de ser políticament correctes i passem a ser políticament pràctics: a fi de comptes, en una fira el que interessa és difondre el producte de la millor manera i vendre’l al millor postor. Enguany, 17 galeries catalanes, 6 de les illes balears i 9 de la comunitat valenciana han passat la criba del comité de selecció, pràcticament hi són les que hi eren, per tant una altra constatació de continuisme. S’haurà de veure també què dóna de sí aquest any Corea com a país convidat, les 50 galeries de nova fornada -en detriment de les que s’han quedat fora- i la creixent aposta per l’art llatinoamericà, amb la voluntat de recuperar un públic que mira cada vegada més cap a Miami i menys cap a Madrid. Per això, temps al temps, de moment Arco’07 es presenta a la cartellera de les fires d’art internacionals amb llicència per millorar.