Un saló d’antiquaris en plena crisi

El Saló d’Art i Antiquaris de Drassanes obre avui les seves portes a Barcelona. Art i antiguitats en temps de crisi. La Vanguardia en parla aquí.

els premis blocs catalunya i les ampolles Jone’s Soda

Divendres dia 2 d’octubre assistim a l’entrega dels premis blocs catalunya. Alguns premis més reeixits que d’altres. El més interessant: una tarda escoltant i parlant de blocs i noves tecnologies. De les conferències, em quedo amb la que imparteix Franc Ponti, professor de l’escola de negocis EADA i la seva visió d’empresa com a una plataforma oberta, col·laborativa i creativa. Apuntem a llibreta la referència a l’empresa Jone’s Soda, que des de la seva pàgina web fa una crida constant als internautes perquè enviïn les seves fotografies i així costumitzar permanentment les etiquetes de la seva beguda.

la hello kitty mania

Hello Kitty és un personatge de ficció amb forma de gat de la companyia japonesa Sanrio, famós per decorar diversos objectes encarats a ser regals per a les nenes, i no tan nenes. Fàcilment es pot comprovar com la gata més inexpressiva del món (els ulls són dues taques negres i la boca és inexistent) ha estampat el seu “pink power” arreu. Tenim Kitty fins a la sopa, i no ho dic per dir, he vist vendre la kitty-vaixella per fascicles. Llegeixo que la Kitty celebra enguany el seu 35è aniversari i em pregunto si tot plegat no arriba a ser una bombolla de màrqueting molt ben orquestrada pels amics nipons, vertaders reis en això del marxandatge. Darrera el rosa-princesa-xiclet de maduixa segur que s’amaguen intencions més obscures. Intento, no obstant, buscar l’explicació “artística” de tot plegat i estiro el fil: la Kitty com a una icona de la postmodernitat, fidel representant d’una nova generació de nenes cibernètiques, d’estètica barbie i de gust empalagós. Potser no n’hi ha per tant però, icona per icona, a triar m’estimo més en Shin Chan, almenys té boca i va de cara (o de cul…).

Kees Van Dongen: invertir en la imatge de la ‘femme fatale’

El Museu Picasso de Barcelona acull aquests dies la primera retrospectiva al nostre país dedicada a Kees Van Dongen, pseudònim de l’artista holandès Cornelis Théodorus Marie Van Dongen, que va tenir el seu estudi paret amb paret amb el de Picasso a París. Llegeixo la valoració a doble pàgina que en fa d’aquesta exposició la revista Mi cartera de inversion, i la fascinació d’aquest artista fauvista per representar la mateixa model des de la compassió o des de la perspectiva d’una femme fatale, reformulant el gènere del retrat. L’extravagància i violència dels seus quadres, a vessar de color i llum,  reafirmen un estil personal que el situa entre els grans. Per això, i tot i viure com vivim temps de crisi també en el mercat de l’art, les obres de Kees Van Dongen constitueixen un valor a l’alça en el qual, segons l’article, és possible veure-hi una inversió de futur.

A la imatge, Femme Fatale de Kees Van Dongen.  (1877-1968).

Saatchi, confesions d’un adicte a l’art?

My name is Chaarles Saatchi and I am an artoholic. El col·leccionista britànic Charles Saatchi parla d’ell mateix en un llibre-entrevista provocador editat per Phaidon i que podem trobar a les llibreries des d’avui mateix. El primer tast el llegim en una ressenya a El País.

Audi i el cub de Rubik

Dins del món de la publicitat, els anuncis de cotxes mereixen una atenció especial. Cansats d’estar veient sempre quin detergent fa la roba més blanca o quin supermercat ens ofereix les millors ofertes, els anuncis d’automòbils són com un oasi pels ulls ja que són dels pocs que busquen contínuament reinventar-se . I, de fet, aquest hauria de ser el principal objectiu de la publicitat si el que es vol és que l’espectador es continuï fixant amb el producte. De tots ells, situo en la meva llista preferent els de la marca Audi. Fa anys que els seus creatius ens sorprenen amb bones idees i amb una combinació de tecnologia, música, disseny i cura de la imatge que ens fa oblidar el zàping. L’últim, i en plena moda de retorn als 80’s, una simulació del cub de rubik per crear la màquina perfecta, genial.

 

Entre “To be or not to be”… “To be”!

“Hi ha una cosa que odio més que el fet que la gent parli sobre mi, i és que la gent no parli de mi“, la cita és d’Oscar Wilde i les seves paraules em tornen a la memòria aquests dies tot seguint la notícia de la “redecoració” de la cúpula de la sala XX del palau de la ONU a Ginebra a mans de l’artista Miquel Barceló. Un projecte recolzat per diferents institucions públiques i privades que ens ha fet llegir aquests dies als diaris més d’una opinió sobre la conveniència de destinar tal quantitat de fons a una sola obra, tot i la seva embergadura. Curiositats del destí, m’arriba aquests dies la informació d’una exposició al Palazzo Strozzi que sota el títol “Art, preu i valor” convida a l’espectador a reflexionar sobre la creació contemporània, la indústria i el mercat de l’art a través de l’obra d’artistes com Hirst o Murakami, autèntics star system de l’art actual -per bé i per mal- o d’altres com Brambilla, Atelier van Lieshout, Helguera, Perjovschi o fins i tot el català Antoni Muntadas. Desconec si també s’hi ha inclós a Barceló, però arran de les seves últimes intervencions a gran escala potser s’hauria de valorar la possibilitat. Felicitats a Barceló doncs això suposa tot un premi a la política de difusió artística de casa nostra, estem a l’expectativa del resultat dels 30.000 kilograms de pigments que ha d’acollir l’obra.

Bloggers i empreses

 

El món d’internet i dels blocs té aquestes coses, a vegades et trobes linkada des de pàgines que ni sabies de la seva ni ells de la teva existència, fins que algun dia veus que algú ha utilitzat aquests links per entrar a la teva “parcel·la” particular de la xarxa. L’habitual és que no acostumis a fer cas de dites pàgines, però avui farem una excepció. Algun visitant ha accedit a ErGO a través de www.bloguzz.com, un portal que es dedica a fer d’intermediari entre blogs i empreses, de manera que aquestes envien els seus productes nous als bloggers per provar-los i aquests en realitzen posterioment el comentari al seu blog. Desconec què hi fa ErGO penjat en aquest portal (ni venc, ni compro, ni provo) i tampoc és que bloguzz faci específicament referència a temes d’art, però en qualsevol cas aquí queda la “publicitat gratuïta” d’aquesta pàgina web, que m’ha semblat si més no una iniciativa curiosa i en els temps que corren amb força vista comercial.

Cultura de marxandatge, l’art rendible i fàcil de digerir

Ben aviat entrar en un supermercat serà com entrar en un museu, i no perquè els productes estiguin estèticament ben col·locats. Ara que els anglicismes estan tan en boca de tothom, diré que la darrera tècnica de marxandatge d’alguns súpers és oferir productes artístics. En plena efervescència de compra nadalenca, vaig topar-me amb ampolles de cava il·lustrades amb el bes de Klimt i galetes encaixades en paisatges de Monet. Potser algú ha pensat que, per acabar d’entendre l’art amb els ulls, en primer lloc cal saber-lo digerir per l’estómac. (…)

Arco, ser-hi o no ser-hi aquesta és la qüestió

Fa pocs dies llegíem al suplement Babelia d’El País segurament un dels millors articles crítics que s’han escrit de la fira madrilenya ARCO. L’artista Eduardo Arroyo firmava Arco: la ley de la exclusión  on ” desemascarava”, al seu parer, un aconteixament amb pretensions internacionalistes i ventes merament institucionals, i criticava ferventment el criteri de selecció del comitè “científic” d’ARCO segons el qual uns galeristes elegits exclouen a d’altres de la mateixa professió i reconeguda trajectòria, i n’inclouen a d’altres de dubtosa qualitat. L’article ha portat i portarà cua, doncs segurament pocs exemples escrits trobaríem d’un desacord amb la fira tant explícit, i de fet també n’està portant la participació de les galeries nacionals a la fira madrilenya, que un any més veuen minvada la seva participació a favor d’una “obertura” al món que potser farà perdre el nord. Propostes com les de Art Madrid – fira alternativa a ARCO i realitzada per les mateixes dates – arrenquen enguany encara amb més força, fins al punt que també n’hi ha que ja han patit els criteris de selecció d’aquesta fins ara “fira alternativa”.  Però si del que es tracta és de ser equànims i valorar tots els punts de vista, l’article d’Arroyo cal confrontar-lo amb unes declaracions recents de Lourdes Fernández – actual directora d’ARCO – al diari econòmic i polític Expansión on augura bones perspectives de venta i afirma que cap crisi immobiliària o d’altre tipus afectarà al mercat contemporani d’ARCO. Tanmateix, cal tenir present que ARCO és una marca vendible sobretot a nivell nacional – internacionalment Art Basel Miami o la Frieze a Londres són altres fires que ja han superat en molts aspectes l’oferta, la qualitat i la repercusió en el mercat de la madrilenya ARCO -, per tant, a vegades el camí cap a la internacionalització no passa per “l’enlluernament” de la globalització sinó per una aposta de diferenciació local.