Un saló d’antiquaris en plena crisi

Octubre 19, 2009

El Saló d’Art i Antiquaris de Drassanes obre avui les seves portes a Barcelona. Art i antiguitats en temps de crisi. La Vanguardia en parla aquí.

Anuncis

els premis blocs catalunya i les ampolles Jone’s Soda

Octubre 5, 2009

image_6

Divendres dia 2 d’octubre assistim a l’entrega dels premis blocs catalunya. Alguns premis més reeixits que d’altres. El més interessant: una tarda escoltant i parlant de blocs i noves tecnologies. De les conferències, em quedo amb la que imparteix Franc Ponti, professor de l’escola de negocis EADA i la seva visió d’empresa com a una plataforma oberta, col·laborativa i creativa. Apuntem a llibreta la referència a l’empresa Jone’s Soda, que des de la seva pàgina web fa una crida constant als internautes perquè enviïn les seves fotografies i així costumitzar permanentment les etiquetes de la seva beguda.


la hello kitty mania

Setembre 29, 2009

user87519_pic104325_1229226868

Hello Kitty és un personatge de ficció amb forma de gat de la companyia japonesa Sanrio, famós per decorar diversos objectes encarats a ser regals per a les nenes, i no tan nenes. Fàcilment es pot comprovar com la gata més inexpressiva del món (els ulls són dues taques negres i la boca és inexistent) ha estampat el seu “pink power” arreu. Tenim Kitty fins a la sopa, i no ho dic per dir, he vist vendre la kitty-vaixella per fascicles. Llegeixo que la Kitty celebra enguany el seu 35è aniversari i em pregunto si tot plegat no arriba a ser una bombolla de màrqueting molt ben orquestrada pels amics nipons, vertaders reis en això del marxandatge. Darrera el rosa-princesa-xiclet de maduixa segur que s’amaguen intencions més obscures. Intento, no obstant, buscar l’explicació “artística” de tot plegat i estiro el fil: la Kitty com a una icona de la postmodernitat, fidel representant d’una nova generació de nenes cibernètiques, d’estètica barbie i de gust empalagós. Potser no n’hi ha per tant però, icona per icona, a triar m’estimo més en Shin Chan, almenys té boca i va de cara (o de cul…).


Kees Van Dongen: invertir en la imatge de la ‘femme fatale’

Setembre 28, 2009

kees-van-dongen

El Museu Picasso de Barcelona acull aquests dies la primera retrospectiva al nostre país dedicada a Kees Van Dongen, pseudònim de l’artista holandès Cornelis Théodorus Marie Van Dongen, que va tenir el seu estudi paret amb paret amb el de Picasso a París. Llegeixo la valoració a doble pàgina que en fa d’aquesta exposició la revista Mi cartera de inversion, i la fascinació d’aquest artista fauvista per representar la mateixa model des de la compassió o des de la perspectiva d’una femme fatale, reformulant el gènere del retrat. L’extravagància i violència dels seus quadres, a vessar de color i llum,  reafirmen un estil personal que el situa entre els grans. Per això, i tot i viure com vivim temps de crisi també en el mercat de l’art, les obres de Kees Van Dongen constitueixen un valor a l’alça en el qual, segons l’article, és possible veure-hi una inversió de futur.

A la imatge, Femme Fatale de Kees Van Dongen.  (1877-1968).


Saatchi, confesions d’un adicte a l’art?

Setembre 21, 2009

saatchi

My name is Chaarles Saatchi and I am an artoholic. El col·leccionista britànic Charles Saatchi parla d’ell mateix en un llibre-entrevista provocador editat per Phaidon i que podem trobar a les llibreries des d’avui mateix. El primer tast el llegim en una ressenya a El País.


Audi i el cub de Rubik

Setembre 18, 2009

Dins del món de la publicitat, els anuncis de cotxes mereixen una atenció especial. Cansats d’estar veient sempre quin detergent fa la roba més blanca o quin supermercat ens ofereix les millors ofertes, els anuncis d’automòbils són com un oasi pels ulls ja que són dels pocs que busquen contínuament reinventar-se . I, de fet, aquest hauria de ser el principal objectiu de la publicitat si el que es vol és que l’espectador es continuï fixant amb el producte. De tots ells, situo en la meva llista preferent els de la marca Audi. Fa anys que els seus creatius ens sorprenen amb bones idees i amb una combinació de tecnologia, música, disseny i cura de la imatge que ens fa oblidar el zàping. L’últim, i en plena moda de retorn als 80’s, una simulació del cub de rubik per crear la màquina perfecta, genial.

 


Entre “To be or not to be”… “To be”!

Novembre 17, 2008

Hi ha una cosa que odio més que el fet que la gent parli sobre mi, i és que la gent no parli de mi“, la cita és d’Oscar Wilde i les seves paraules em tornen a la memòria aquests dies tot seguint la notícia de la “redecoració” de la cúpula de la sala XX del palau de la ONU a Ginebra a mans de l’artista Miquel Barceló. Un projecte recolzat per diferents institucions públiques i privades que ens ha fet llegir aquests dies als diaris més d’una opinió sobre la conveniència de destinar tal quantitat de fons a una sola obra, tot i la seva embergadura. Curiositats del destí, m’arriba aquests dies la informació d’una exposició al Palazzo Strozzi que sota el títol “Art, preu i valor” convida a l’espectador a reflexionar sobre la creació contemporània, la indústria i el mercat de l’art a través de l’obra d’artistes com Hirst o Murakami, autèntics star system de l’art actual -per bé i per mal- o d’altres com Brambilla, Atelier van Lieshout, Helguera, Perjovschi o fins i tot el català Antoni Muntadas. Desconec si també s’hi ha inclós a Barceló, però arran de les seves últimes intervencions a gran escala potser s’hauria de valorar la possibilitat. Felicitats a Barceló doncs això suposa tot un premi a la política de difusió artística de casa nostra, estem a l’expectativa del resultat dels 30.000 kilograms de pigments que ha d’acollir l’obra.