El premi al MUSAC, els que hi són i els que vindran

Abril 27, 2007

musac1.jpgEl MUSAC, el Museu d’Art Contemporani de Castella i Lleó, acaba de guanyar el premi Mies van der Rohe d’Arquitectura Contemporània de la Unió Europea en la seva edició del 2007, el guardó arquitectònic amb més reconeixement en el vell continent. Dissenyat pels arquitectes Emilio Tuñón i Luis M. Mansilla, el MUSAC va ser inaugurat fa justament 2 anys, temps suficient per haver-se convertit en un dels centres artístics de referència. Les originals vidrieres de colors i la disposició dels seus edificis li han valgut un premi que bé podria haver estat otorgat també a la seva programació, una de les més sòlides dins del panorama d’art actual de les espanyes, juntament amb el CAAC de Sevilla, l’Artium de Vitòria, el CAC de Màlaga o el CAAM de Gran Canària. Iniciatives que han apostat per una treballada política d’exposicions, per l’experimentació i els laboratoris d’art per tal de fer avançar i donar sortida a nous projectes, juntament amb un acostament indispensable als llenguatges del futur i les noves tecnologies. Sense menystenir cap gran aportació artística a casa nostra, potser que de tant en tant, i abans de construir cap més bolet arquitectònic dedicat a l’art contemporani, deixéssim de vendre fum i mirar-nos tant al melic, aprofitéssim millor les sinèrgies entre els edificis que ja existeixen i partíssim – que no patíssim – d’una bona gestió com a prioritat bàsica de qualsevol nova iniciativa.

Anuncis

Que el talent de Wilde ens acompanyi…

Abril 24, 2007

Sobre l’art i l’artista és la meva darrera incorporació a la biblioteca temàtica Óscar Wilde. Es tracta d’un recull de cites i pensaments wildeans editat al 2000 per DVD ediciones que ofereix al lector la quintaessència del credo estètic d’un Wilde incisiu, brillant i lúcid. El llibre pot ser vist com a una porta d’accés a l’ideari de l’escriptor anglès, però també com a complement afegit a la lectura de les seves obres. Una lectura i un contacte amb la seva producció literària que, en el cas personal, començà de manera infantil i innocent quan a les mans caieren contes com El gegant egoista o El príncep feliç, que es convertiren en lectures predilectes (recomano les il·lustracions i les activitats que acompanyen la recent edició d’El Gigante egoísta y otros cuentos de l’editorial Vicens Vives), continuaren posteriorment amb una obra mestra com El quadre de Dorian Gray (Cátedra, 1995), mentre que l’afició per l’escriptura de Wilde arribà al punt culminant amb obres com De profundis (Quaders Crema, 1996). Arriba ara doncs a les meves mans un nou llibre on una selecció de cites sobre art, artistes, literatura, crítica, públic i societat del segle XIX són prova d’una anàlisi intel·ligent amb una modernitat sorprenent. Que el talent inesgotable de Wilde ens acompanyi…


L’any dels tintinaires, Hergé i l’art

Abril 18, 2007

tintin.jpgEl centenari del naixement del dibuixant belga Hergé, que té lloc aquest 2007, ha posat de nou en òrbita als tintinòlegs i tintinòfils que tenen enguany feina extra. Una de les grans cites ha estat la del Centre Georges Pompidou de París que ha permès redescobrir el geni gràfic d’un artista de nom Georges Remi que va adoptar el pseudònim de les inicials del seu nom i cognom a la inversa. L’exposició s’ha centrat a descobrir noves curiositats d’un dels còmics més famosos de la història, així hem sabut per exemple que el fox terrier Milú primer havia de ser un gat, que el reporter Tintín escriu un sol article en tota la sèrie de còmics, que arribà a la Lluna abans que es digués allò de “un petit pas per l’home però un gran pas per la humanitat” o que la Castafiore és l’única dona present en l’univers Tintín. Altres cites ineludibles d’aquest Any Hergé són el gran mural de l’Estació del Midi de Brussel·les – que gaudeix d’un dels millors museus del còmic d’Europa -, l’obra de teatre que s’estrenarà a Londres, la pel·lícula que prepara Steven Spielberg pel 2009, o l’exposició de cotxes de Tintín al Saló de l’Automòbil del proper mes de maig a Barcelona. Sens dubte, però, una de les parades obligatòries és l’exposició Tintín en el món d’Hergé a la Fundació Caixa Girona – Fontana d’Or on es presenta una selecció acurada de més de 400 obres de la col·lecció de Jordi Tardà, una de les més completes del món del reporter meitat Sherlock Holmes, meitat boy scout. Destacar com a la mateixa exposició Hergé se’ns redescobreix no només com a dibuixant de còmics sinó com a un creador en paral·lel, amb una obra directament relacionada amb el món del cinema i l’expressió artística en general. Sabem, per exemple, que fou un apassionat de les pel·lícules de Hitchcock i dels thrillers, i també que va ser col·leccionista habitual de les galeries d’art de Brussel·les, fins al punt que arribà a afirmar “no podria viure, em sembla, sense pintura al meu voltant”. Tal i com s’explica en el catàleg i en el recull de peces de l’exposició gironina, el darrer guió inacabat d’Hergé es deia Tintín i l’Art-Alfa, una aventura sobre el món de les galeries, les obres i els artistes amb un guió que constatava la necessitat de l’autor de fer ressorgir des del còmic altres coneixements transversals, per tal d’arrodonir l’artisticitat d’un gènere que molts ja han qualificat com el novè art.


El Top 10 del mercat de l’art

Abril 11, 2007

La pàgina web especialitzada en el mercat de l’art web.artprice.com publica el top ten dels artistes més cotitzats en l’actualitat, un rànquing encapçalat per les obres de Picasso seguit per Andy Warhol, Gustav Klimt, Willem de Kooning, Amedeo Modigliani, Marc Chagall, Egon Schiele, Paul Gauguin, Henri Matisse i Roy Lichtenstein. Alguns com Picasso, Modigliani o Chagall encapçalen la llista cada any, en el que sembla ser una aposta segura. D’altres, com Warhol o Lichtenstein, han anat augmentat la seva cotització en les darreres dècades. Cap artista actual encara dins els 10 primers: el fet de tractar amb obres d’artistes desapareguts sembla ja de per si un valor afegit, de fet només cal passejar-se per les fires d’art contemporani internacionals per veure com “els grans clàssics” són els que encara mouen el gruix i el vertader mercat de l’art.


Una mà de sants

Abril 3, 2007

portada-una-mano-de-santos.jpgJa ho sabem tots plegats que aquests dies toca parlar de sants i santes, de crucificcions i de palmons, però hi ha maneres i maneres, i si es pot fer sortint dels tòpics, ampliant les mires i aportant al tema un toc d’humor doncs em sembla que la recomanació val la pena. Es tracta d’un llibre publicat per l’editorial Siruela, escrit per Ana Rossetti i titulat Una mano de santos (desconec si hi ha la versió en català). L’autora proposa contemplar les pintures de Paolo Ucello, Zurbarán o Robert Champin des de la perspectiva d’un conte destinat a totes les edats on es recrea des d’un punt de vista actual la història dels personatges retratats, sants i santes que conviden a la reflexió no sense un to irònic, molt amè i sobretot artísticament didàctic pel que fa a les referències iconogràfiques. Personatges que l’autora trasllada a un món medieval de princeses que es rebelen en to feminista, gegants que són autòmats, caballers sapastres i àngels i dimonis que intercanvien els papers. En total, 5 historietes il·lustrades amb el quadre que les ha “inspirat” i recollides en poc més de 100 pàgines, una lectura molt apropiada per aquests dies de santes minivacances. Personalment, i ara que ve Sant Jordi, em quedo amb el conte basat en el quadre homònim de Paolo Ucello, una autèntica reinterpretació del mite que no té pèrdua.