“The European Virtual Museum” en 3D

El Museu Europeu virtual és el resultat de la col·laboració entre 27 museus europeus. La pàgina web ofereix una visió en 3D de les principals obres d’art, de manera que es pot rotar la imatge per tal d’obtenir un punt de vista que sovint ni els mateixos museus permeten. Les obres es poden buscar per cronologia, per àrea geogràfica, per rutes turístiques o per gènere artístic, entre d’altres.

els premis blocs catalunya i les ampolles Jone’s Soda

Divendres dia 2 d’octubre assistim a l’entrega dels premis blocs catalunya. Alguns premis més reeixits que d’altres. El més interessant: una tarda escoltant i parlant de blocs i noves tecnologies. De les conferències, em quedo amb la que imparteix Franc Ponti, professor de l’escola de negocis EADA i la seva visió d’empresa com a una plataforma oberta, col·laborativa i creativa. Apuntem a llibreta la referència a l’empresa Jone’s Soda, que des de la seva pàgina web fa una crida constant als internautes perquè enviïn les seves fotografies i així costumitzar permanentment les etiquetes de la seva beguda.

La Getty busca material de l’era pre-digital

Abans que la fotografia digital acabi reemplaçant totalment la fotografia tradicional, la fundació Getty demana l’ajuda dels internautes a través de la seva pàgina web. L’objectiu és crear un arxiu fotogràfic que es vol anar engrandint amb les aportacions de tots aquells que vulguin enviar-hi fotografies en paper, negatius, pel·lícules… de l’era pre-digital per tal que l’arxiu esdevingui una col·lecció de referència per generacions futures. La informació es pot trobar aquí.

Jeongmee Yoon: jugar en un món blau i rosa

Algun dia, amb més temps i menys temes en dansa, es podria fins i tot encetar un nou blog parlant exclusivament de les joguines infantils… N’hi ha tantes i algunes han canviat tan depressa, que m’adono que fer-ne un anàlisi crític pot ser també un bon exercici artístic: fins a on arriba la innovació, el disseny, la pedagogia, el kitsch, la modernitat, el consum pel consum, la creativitat, la funcionalitat… La idea m’ha vingut al cap després de veure l’exposició que s’anuncia a La Caja Blanca de Palma de Mallorca – la primera individual a casa nostra – de la fotògrafa Jeongmee Yoon, a qui ja coneixia gràcies a una altra troballa a la xarxa, el blog de la fotògrafa Victòria Campillo. Sorprenen de les imatges de Yoon el fet que els nens estiguin absolutament integrats dins tota una estesa de joguines “orientalment” ordenades -se suposa de propietat- amb un tret comú: el rosa amb les nenes, un color tradicionalment associat, tot i que en desconec el motiu, al fet femení, i el blau, en el cas dels nens. Més enllà del retrat tradicional, l’habilitat de la fotògrafa coreana consisteix en fer-nos reflexionar, des de “l’aparent” mirada innocent, no només sobre els bagatges culturals adquirits sinó també sobre l’excés, el kitsch i l’obsessió acumulativa de les nostres societats actuals.

(La foto és extreta de la pàgina web de La Caja Blanca. L’exposició es pot visitar del 8 de febrer al 5 d’abril. Sobre la Victòria Campillo prometo parlar-ne en un altre post i pel que fa al “fantàstic” món de les joguines i l’art hi aniré barrinant…).

La ciutat que no dorm ni per vacances

Frank Sinatra deia de Nova York que era “the city that never sleeps” – la ciutat que mai dorm-, i Barcelona és la ciutat que no dorm ni per vacances. Ho constata una jornada lúdico-artístico-feinera per la capital catalana. Recorregut que, a grans trets, s’inicia pel carrer Ali Bei i circumdants: botigues de còmics per a tots els gustos i generacions, videojocs provinents directament del Japó, llibres i revistes de cinema de tots els temps, els grans clàssics i pel·lícules d’autors independents amb merchandising d’última generació. Canvi de rumb i passejada selectiva per la Casa del llibre i l’FNAC, sense èxit, el que constata que les grans capitals també tenen mancances… Entrada a Caixafòrum per veure les exposicions dedicades al dibuix del segle XVIII, als colors del canal 33, les fotografies de Candida Höffer i les escultures votives dels temples indis de l’antiguetat. El millor de tot plegat, els dibuixos exquisits de Seurat, les maquetes dels temples indis i l’excel·lent capacitat de convocatòria i posada en escena de l’exposició sobre el programa Colors del Canal 33. De Candida Höffer i de la seva estada a Portugal, ens quedem amb un parell d’imatges, la d’un arxiu en perspectiva i el joc visual d’una porta de sortida “èxit” mig entreoberta, més amb l’espectacularitat de les grans dimensions que deshumanitza qualsevol espai humà, que no pas amb la temàtica triada.

19a edició de visa pour l’image: rentat de cara al fotoperiodisme

Perpinyà es convertirà de l’1 al 16 de setembre en la capital internacional del fotoperiodisme actual amb més d’una trentena de fotògrafs professionals que mostren el seu treball als 10 espais expositius de la ciutat. El festival Visa pour l’Image guardona també els millors reportatges i compta amb la participació d’agències internacionals. L’objectiu enguany no és altre que desmarcar-se de la tendència al “fotoperiodisme rosa”. La raó és, segons els organitzadors, la tendència actual “cap al rosa” que s’observa fins i tot en la fotografia documental i de premsa, on les imatges esdevenen cada vegada més retrats de “fotos carnet” que indueixen a la mirada compassiva i a la imatge uniformada i asèptica, més que no pas fotografies que busquin una reacció per part del lector/espectador. D’aquí que aquest any el director de Visa pour l’Image hagi arribat a afirmar que “els fotògrafs ja no saben com mostrar els sense rostre” i es dediquen a retratar “la història des del foradet més petit… Fotografies preparades, o encara pitjor, imitacions de fotos de passaport que no volen dir res. Absència total de reflexió, d’imaginació”. Per aquest motiu s’han rebutjat un 80% dels reportatges presentats i programat un seguit d’exposicions que comptaran amb els grans noms del fotoperiodisme històric i actual. Una proposta que pretén superar els 170.000 visitants de l’any passat.

Les “empremtes” d’Humberto Rivas

El fil conductor resulta ser la guerra i sobretot la petjada del temps deixada sobre les persones i els paisatges, sense que hi hagi una distinció expressa entre uns i altres, perquè, al cap i a la fi, els rostres fotografiats per Humberto Rivas (Buenos Aires, Argentina, 1937) són una realitat de concavitats, textures i plecs, més o menys uniformes, que conformen l’orografia d’una pell que es deu a les experiències viscudes. Premi Nacional de Fotografia al 1997, Rivas fa uns quinze anys que treballa amb la sèrie Huellas, un projecte entorn de les imatges de la Guerra Civil espanyola on mostra les petjades en llocs i persones que van patir el conflicte. L’objectiu no és altre que evitar l’amnèsia d’allò que el temps i la història podrien esborrar, si és que en alguns casos ja no ho ha fet (…). L’exposició de fotografies d’Humberto Rivas es pot veure a la Sala d’Exposicions de la Rambla i a la Capella Sant Nicolau de Girona del 26 de juliol al 26 d’agost del 2007.