Nenes… innocents?

La galeria Iguapop de Barcelona presenta fins l’11 d’octubre una doble exposició de les artistes Eva Armisen i Nerea Pozo, dues creadores que arrenquen amb força dins d’un món artístic de “nenes peculiars”. En tenim d’altres exemples en el col·lectiu Malas Nenas, Miss Van, Mademoiselle Kat  Kathie Olivas o fins i tot en algunes de les obres que presenta Regina José Galindo a La Caja Blanca de Palma de Mallorca, curiosament totes elles dones artistes que, a través dels seus personatges, reivindiquen noves visibilitats del fet femení. Nenes customitzades, nenes que transformen els espais quotidians, nenes gòtiques, nenes provocadores o nenes de denúncia social són les noves generacions de personatges femenins d’un inquietant aspecte innocent. Molt ha plogut des de la mítica Mafalda…

La Mare Nostrum i els nous “istes”

La història de l’art ha tendit a agrupar als artistes en moviments concrets. Així, coneixem els renaixentistes, els impressionistes, els cubistes, els surrealistes… A vegades m’he preguntat si no ens haurem equivocat; no tan en les etiquetes com en el fet d’etiquetar. El dubte em ve quan penso en l’art i els artistes actuals i en la incapacitat que tinc ara mateix d’agrupar-los en cap categoria, perquè allò de ser “avantguardista” a hores d’ara ja ha quedat bastant curt. Avui he trobat una possible resposta en el magazine dominical de La Vanguardia i en l’article titulat El mar de las pasiones, on un seguit de creadors de diferents disciplines -escriptors, dissenyadors, artistes, cuiners, músics, poetes…- justifiquen la seva obra gràcies a una passió compartida per la mar mediterrània, que ha esdevingut alhora refugi i musa inspiradora. Serrat, Carmen Calvo, Baltasar Porcel, Maria del Mar Bonet… els podríem anomenar “mediterranistes”? … Aleshores ho he vist clar, si fins ara els moviments creatius feien referència a èpoques concretes, més o menys acotades en el temps, i amb independència del fet territorial (podem trobar renaixentistes a Itàlia però també a Alemanya, Catalunya o França), potser a partir d’ara no cal fixar-se tant en l’època com en el territori experimentat, viscut i, en moltes ocasions, creat pels propis artistes que en fan ús. Tindrà les mateixes inquietuds l’obra desenvolupada per un “mediteranista” que la que executi un “americanista”? Sense ànim de ser ingenuista – una cosa que els artistes actuals no es poden permetre -, potser l’art s’anticipi una vegada més al seu temps i acabi tenint una identitat més territorial que temporal. Qui sap si potser acabarem essent els “territorialistes”.

El coulant i l’art dels sentits

Un dels fragments més coneguts de l’obra A la recerca del temps perdut de Proust és el moment en què el narrador recorda la seva infància al menjar una magdalena, doncs associa el gust, la textura i la seva olor a aquells anys viscuts. Per això, quelcom aparentment tan vulgar com una magdalena s’ha convertit en el símbol proustià del poder evocador dels sentits. Molt s’ha parlat sobre si allò que mengem pot a vegades ser considerat o no un art, si la seva elaboració té més o menys evocacions creatives o fins i tot si podem arribar a parlar de moviment d’avantguarda culinari. Avui, la meva particular magdalena proustiana ha estat un coulant de xocolata artesanal que ha fet despertar els sentits, una petita obra d’art? Va ser un altre escriptor, Charles Baudelaire, qui inicià la teoria sobre la capacitat d’explicar les sensacions no només a través de les paraules sinó també a través de la música, la olor o dels colors – també la cuina? -. Crec que és en aquest aspecte que la cuina es pot considerar un art, no només per una determinada estètica o pel possible plaer que pot produir, sinó per aquesta capacitat d’evocar els sentits tots en un.