La Fundació Suñol en una Catalunya sense “Exprés”

febrer 28, 2007

Llegeixo els capítols dedicats al MNAC i al MACBA de l’Art & Co escrit per la crítica d’art i curadora independent Pilar Parcerisas. Els llegeixo mentre torno de Barcelona amb el Catalunya Exprés que, al pas que anem, a jutjar pels comentaris que sento i pels retards acostumats, no arribarà a ser mai un tren català ni molt menys exprés. El llibre està editat al 2003 i recull un seguit d’articles publicats per Parcerisas al diari Avui. Reculls raonats de crítiques de crítics que últimament sembla que estan a l’ordre del dia, em venen a la memòria altres publicacions com les de J. F. Yvars, Victoria Combalia o Daniel Giralt-Miracle, que han fet el propi. Em sorprèn d’Art & Co la seva absoluta vigència, i de fet no sé si em sorprèn o en realitat em fa certa angúnia perquè, tal i com Parcerisas titula en un dels seus articles, el MNAC continua essent “un repte de futur”, amb una presència important de peces romàniques però amb un buit a dia d’avui encara existencial de l’avantguarda catalana del XX que segueix sense trobar el seu lloc en els museus catalans. Ni tant sols el MACBA s’ha posat les piles i continua exhibint-se com una gran nevera-contenidor de parets blanques a la qual “li falta programa i li sobren pretensions”. Les reflexions agafen encara més autenticitat després de la meva visita a Barcelona coincidint amb la presentació de la nova Fundació Suñol, al bell mig del Passeig de Gràcia. Tres plantes per exhibir una col·lecció que, de no ser Fundació privada, ja podria ben “il·luminar” les sales de blanc immaculat projectades per Frank O. Gehry.

Anuncis

Art massa “dolent” per ser ignorat

febrer 25, 2007

El MOBA és un museu de Massachussetts dedicat a la recuperació, conservació i exhibició del que ells mateixos consideren com a “art dolent”, en tota la seva glòria, esplendor  i formes… El museu rep donacions contínues, té llista d’espera i un “comité de selecció especialitzat” decideix quines són les obres susceptibles d’entrar a formar part de la col·lecció. A la pàgina web es dóna la oportunitat de veure les peces exhibides, algunes de les quals consta que són recuperades directament de les escombraries. La veritat és que per si això no fos poc, el museu en qüestió disposa, com qualsevol altre, de botiga, departament de restauració, amics associats… tot deixant clar que la seva no és una tasca de caritat, sinó més aviat una aposta clara cap a “l’altre art”.


Posa la nena a pintar…

febrer 14, 2007

et_marla_140220072.jpgLa Marla viu a  Binghampton, Nova York, té 7 anys però va començar a pintar quan en tenia 2. Per un quadre seu es pot arribar a pagar avui uns 250.000 dòllars. Un talent primerenc o una bona operació de màrqueting? Ens explica avui La Vanguardia que un recent documental sobre les “virtuts” de Marla posa a debat qüestions profundes sobre el significat de l’art. El documental es titula My kid could paint that – el meu fill podria pintar això -, i ens recorda més o menys el que tots hem sentit dir alguna vegada davant d’una obra d’art contemporània. Els experts diuen que les obres de la nena tenen un estil que recorda a Pollock, Kandinsky i Klee, i per això el seu pare s’ha afanyat a titular les creacions de Marla amb títols tant redundants com El somni de Pollock. El debat es centra ara sobre qui és realment l’autor dels quadres, si la nena de 7 anys o el seu pare, antic aficionat a la pintura. Sincerament, poc importa qui en sigui l’autor ni tampoc si la nena té més o menys aptituds (quins són els barems per decidir-ho? Que les seves obres s’assemblin a Pollock? Des de quan una obra es valora per com s’assembli a una altra i no per la intenció amb què va ser feta?). El fet és que s’ha utilitzat la inocència infantil per una ben trabada operació comercial, sense tenir en compte que l’expressió artística en els nens s’hauria de desenvolupar de manera creativa i lliure . Un dibuix d’un nen no pot ser puntuable,  i menys tenir valor de mercat. Els pares de Marla farien bé en aplicar la seva visió comercial en conferències a yuppies novayorquesos i  deixar que la seva filla descobrís l’art per ella mateixa tot jugant amb els pinzells.