el castell de villavecchia

No és fàcil de trobar i l’interior no està obert al públic, però val la pena fer l’esforç i acostar-s’hi ni que sigui per donar un tomb pels voltants perquè és una autèntica meravella. El Castell de Villavecchia a Sant Hilari Sacalm data del 1893 i les persianes de llibret mig esguinçades, la teulada de pissarra, el deix d’edifici modernista i una construcció afrancesada donen personalitat a un edifici que es manté desafiant i ferm als embats temporals. Hom hi pot endevinar una capella just al costat del castell, una masia just al mateix pla i fins i tot alguna petita construcció destinada a l’aviram. La resta, un paisatge excels, un jardí d’un ordre anglès i un silenci només destorbat pel vent. Més informació del castell aquí.

ar(t)quitectura

 

 

 

 

 

Els poso a la categoria d’artistes perquè després de veure la seva pàgina web em sembla que bé s’ho mereixen. Un link al meu blog m’ha fet descobrir Arquitectura-G, un grup jove que opera des de Barcelona i que aposten per l’arquitectura en estat pur, minimal i el que es podria definir com a una estètica adaptada, constructiva i funcional que cuida d’aprofitar les característiques lumíniques i juga amb els materials i els espais “reals” amb l’objectiu d’incentivar la imaginació cap a noves solucions arquitectòniques.

A la imatge, Espuma ceràmica, Premi Cevisana 2004. extreta de http://www.arquitectura-g.com/

quatre ratlles sobre llibretes

 

 

 

 

 

Sempre he confiat en el paper de les llibretes, cosides o en espiral, gruixudes o primes, quadriculades o ratllades, llises o amb relleus… una eina de treball i un abocador d’idees indispensable. A la ràdio escolto avui de reüll una recomanació que em porta a visitar al pàgina web de belleza infita, una associació cultural-editorial que presenta projectes realment innovadors i creatius. Entre ells, el disseny de llibretes de l’arquitecte Jaime Narváez, quaderns amb diferents figures geomètriques estampades a les cobertes i a l’interior que repten a l’usuari a provar un altre tipus de dibuix i d’escriptura. Una redefinició prou lloable i contemporània de les mítiques ratlles que oferia la històrica Moleskine.

Bombolles arquitectòniques

(…) La Rússia de Vladimir Putin ha presentat recentment un projecte de l’holandès Erick van Egeraat segons el qual es construiran un seguit d’illes artificials sobre el Mar Negre, lloc on se celebraran els Jocs Olímpics d’hivern del 2014. Amb aquesta proposta a gran escala, Rússia es suma a un tipus de projectes arquitectònics fins ara només vistos a la zona dels Emirats Àrabs. Només és un exemple recent que constata com aquests esdeveniments eventuals s’han convertit en un enrenou a tots els nivells: polític, social, econòmic i arquitectònic. Esdeveniments globals que, tanmateix, pretenen crear una singularitat al lloc que els acull, obres símbol que defineixen el país o el territori com a marca registrada i converteixen les ciutats en una mena de parcs temàtics a ús i abús dels visitants.

Tot i així, no és menys cert que bona part dels mals actuals de l’arquitectura provenen del mateix territori i de la societat que l’acull i, a vegades, des del nivell d’aprenentatge i la mateixa escola, incapaç de transmetre que les bombolles no són només immobiliàries, sinó que també poden ser arquitectòniques. L’arquitectura hauria de néixer, segons va afirmar en una ocasió Arata Isozaki – autor, entre d’altres, del Palau Sant Jordi de Barcelona – “d’absorbir les idees dels clients, considerar els materials disponibles i sospesar la tecnologia utilitzable”. I és que, com qualsevol obra d’art, l’arquitectura també és una qüestió d’equilibri entre condicionants. En el fons, potser la singularitat resulta precisament de la no-necessitat d’estil concret, sinó de la capacitat d’adaptació. (…)

Vila Casas al 22@: el col·leccionisme privat sense ajudes públiques

La Fundació Vila Casas té prevista la obertura d’un nou centre expositiu de pintura catalana contemporània al districte 22@ barceloní, contribuïnt així a la potenciació d’una zona de la ciutat comptal que en els darrers anys ha vist nèixer diverses iniciatives vinculades al món de l’art i la creació, en forma de galeries o de tallers d’artistes. La notícia la publica avui El Punt que ens explica que el col·leccionista Antoni Vila Casas invertirà més de 18 milions d’euros en la rehabilitació de l’antiga fàbrica tèxtil de Can Framis. El complex cultural constarà de més de 5.700 m2 i anirà a càrrec de l’arquitecte Jordi Badia. Vila Casas, que ja compta amb 3 espais més per exhibir la seva col·lecció (Palau Solterra a Torroella de Montgrí, Can Mario a Palafrugell i l’Espai Volart a Barcelona) realitza el projecte sense comptar amb cap ajuda pública, el que constata una vegada més que en aquest país les grans iniciatives solen venir sempre de mans privades que, sense haver de rendir comptes a res ni a ningú, tenen prou potencial per avançar sols. En el cas artístic i a casa nostra, i afortunadament per la vitalitat creativa, tenim forces exemples d’iniciatives privades que ajuden a potenciar i a difondre l’art sovint més que els museus institucionals. A Vila Casas se li afegeixen també altres grans patums com la recent inauguració de la Fundació Suñol, la Fundació Clos-Museu Egipci, la Fundació Godia o  la Fundació Palau i Fabre, entre d’altres.

El premi al MUSAC, els que hi són i els que vindran

El MUSAC, el Museu d’Art Contemporani de Castella i Lleó, acaba de guanyar el premi Mies van der Rohe d’Arquitectura Contemporània de la Unió Europea en la seva edició del 2007, el guardó arquitectònic amb més reconeixement en el vell continent. Dissenyat pels arquitectes Emilio Tuñón i Luis M. Mansilla, el MUSAC va ser inaugurat fa justament 2 anys, temps suficient per haver-se convertit en un dels centres artístics de referència. Les originals vidrieres de colors i la disposició dels seus edificis li han valgut un premi que bé podria haver estat otorgat també a la seva programació, una de les més sòlides dins del panorama d’art actual de les espanyes, juntament amb el CAAC de Sevilla, l’Artium de Vitòria, el CAC de Màlaga o el CAAM de Gran Canària. Iniciatives que han apostat per una treballada política d’exposicions, per l’experimentació i els laboratoris d’art per tal de fer avançar i donar sortida a nous projectes, juntament amb un acostament indispensable als llenguatges del futur i les noves tecnologies. Sense menystenir cap gran aportació artística a casa nostra, potser que de tant en tant, i abans de construir cap més bolet arquitectònic dedicat a l’art contemporani, deixéssim de vendre fum i mirar-nos tant al melic, aprofitéssim millor les sinèrgies entre els edificis que ja existeixen i partíssim – que no patíssim – d’una bona gestió com a prioritat bàsica de qualsevol nova iniciativa.

Gala, la dama del Castell

Gala, o Elena Ivanovna Diakonova, fou la gran dona que, segons la dita popular, sempre hi ha darrera d’un gran home, en aquest cas Salvador Dalí. Amb tot, després de veure l’exposició que s’ha inaugurat avui a la casa-museu Castell Gala Dalí de Púbol, i després de tenir molt fresc a la consciència l’aprovació just aquesta setmana de les lleis de paritat, em dóna la sensació que, almenys en aquesta ocasió, la saviesa popular no es pot agafar com a paraula de fe. Explicà Dalí en una ocasió que quan regalà a Gala el dit Castell aquesta l’acceptà agraïda amb una sola condició, que Dalí no vingués a visitar-la sense prèvia invitació. Potser per això la fotografia que obra i tanca l’exposició de 67 instantànies és un retrat de Gala amb unes paraules de Dalí escrites al seu front: “Tête a Chateau”, la dama del Castell. Aquestes i múltiples anècdotes, més o menys ben o mal intencionades, són les que segurament alimentaren una visió de Gala com a un personatge amb una forta personalitat i caràcter. Però la relació de paritat es donà en el seu cas de manera plena: segurament ni Dalí hagués estat el que va ser sense Gala, ni Gala sense Dalí. Se sap que aquesta intervingué en molts dels escrits del pintor, l’aconsellà com la millor en temes de negocis artístics i al seu torn realitzà també una obra pròpia, malauradament no conservada. De la relació Gala-Dalí o Dalí-Gala, a banda dels testimonis de l’època i els seus propis, en quedaren sobretot multitud de fotografies d’autors com Meli, Man Ray, Joan Vehí, Eric Schaal o Luis Buñuel, entre d’altres. L’espai i el refugi personal de Gala esdevé escenari ara doncs d’una exposició homenatge on es recorre visualment diferents etapes de la seva vida, des de la seva infantesa fins al matrimoni amb Paul Éluard, el posterior trencament i la vida plena amb Dalí, fins al punt d’esdevenir la seva gran protectora i musa. L’exposició conté imatges de formats variats, algunes originals, d’altres còpies d’originals, amb fotografies que mostren la relació de parella, els moments d’oci, de treball, d’inspiració… al costat d’una dona que sabé conrear intel·ligència i complicitat a parts iguals.

Calatrava versus la utopia de la ciutat de les arts i les ciències

Fins al 15 d’abril el Museu Es Baluard de Palma de Mallorca acull una exposició de l’arquitecte Santiago Calatrava. No es tracta d’una mostra professional, tanmateix el que  s’hi pot visitar es podria entendre com a arquitectures a petita escala: una bona selecció de la seva obra recent en ceràmica i escultura. Calatrava s’ha fet famós al nostre país sobretot després d’haver projectat, juntament amb Félix Candela, les monumentals estructures de la Ciutat de les Arts i les Ciències de València, però les obres presentades a l’exposició tenen poc a veure amb la grandiloqüència del “parc temàtic” valencià, flac favor li ha fet la reputació d’aquests  edificis valencians a un artista a qui se li endevina un sentit clarament instrospectiu, profundament preocupat per la composició i les formes lineals i estructuralment més directe que el que projecta, almenys, en l’arquitectura esmentada. Què ha passat amb el present/present-futur de la Ciutat de les Arts i les Ciències? Sincerament, no sé si calia un edifici tant magestuós per albergar un museu de la ciència, pam més pam menys, del tipus Caixafòrum. Per quan es tindrà en compte el contingut alhora de construir el continent? Pel que fa al palau de les Arts, un projecte futur bastant relegat a programacions puntuals al qual no s’aconsegueix encara treure prou rendiment. N’hi hauria d’haver prou amb les piscines i els ecosistemes de l’edifici de l’Oceanogràfic, una mena de zoo aquàtic a diferents nivells, però de moment, si es tenia una oportunitat òptima, el resultat a dia d’avui és que la ciència i l’art brillen novament per la seva absència.

La Fundació Suñol en una Catalunya sense “Exprés”

Llegeixo els capítols dedicats al MNAC i al MACBA de l’Art & Co escrit per la crítica d’art i curadora independent Pilar Parcerisas. Els llegeixo mentre torno de Barcelona amb el Catalunya Exprés que, al pas que anem, a jutjar pels comentaris que sento i pels retards acostumats, no arribarà a ser mai un tren català ni molt menys exprés. El llibre està editat al 2003 i recull un seguit d’articles publicats per Parcerisas al diari Avui. Reculls raonats de crítiques de crítics que últimament sembla que estan a l’ordre del dia, em venen a la memòria altres publicacions com les de J. F. Yvars, Victoria Combalia o Daniel Giralt-Miracle, que han fet el propi. Em sorprèn d’Art & Co la seva absoluta vigència, i de fet no sé si em sorprèn o en realitat em fa certa angúnia perquè, tal i com Parcerisas titula en un dels seus articles, el MNAC continua essent “un repte de futur”, amb una presència important de peces romàniques però amb un buit a dia d’avui encara existencial de l’avantguarda catalana del XX que segueix sense trobar el seu lloc en els museus catalans. Ni tant sols el MACBA s’ha posat les piles i continua exhibint-se com una gran nevera-contenidor de parets blanques a la qual “li falta programa i li sobren pretensions”. Les reflexions agafen encara més autenticitat després de la meva visita a Barcelona coincidint amb la presentació de la nova Fundació Suñol, al bell mig del Passeig de Gràcia. Tres plantes per exhibir una col·lecció que, de no ser Fundació privada, ja podria ben “il·luminar” les sales de blanc immaculat projectades per Frank O. Gehry.

gèlids per l’art i gaudint de les estrelles

Els hotels de 7 estrelles existeixen, ho escolto a la ràdio en una entrevista a un dels responsables de comunicació del Town House 12 de Milà, que explica amb orgull com són capaços de satisfer qualsevol petició del client… L’escolto de reüll fins que parla de la gran novetat de l’hotel, un fabulós bar/restaurant dissenyat i esculpit íntegrament en gel, amb blocs que viatgen directament de la Suècia més gèlida a les mans de michelangelos postmoderns. M’ho imagino: grans magnats, artistes de hollywood i joies millionàries exhibides a 5 graus sota zero. Tota una proesa. Penso en art, en gel i en estar a prop de les estrelles i viatjo a Suïssa, dalt de tot del mont Jungfrau on, a 4.000 metres d’altura, el visitant pot gaudir d’un veritable museu de gel excavat a la roca.