Els temps canvien, els sentiments es mantenen

Vermell

És sorprenent com totes les dites  “cançons de l’estiu” tenen sempre el mateix comú denominador, conegut per tothom any rera any, i tot i així continuen tenint èxit. La fòrmula és senzilla: una tornada repetitivament enganxosa, una coreografia més o menys ballable i hores i hores de televisió i ràdio per promocionar-la. Si, a més, la “melodia” en qüestió és l’himne d’un aconteixament esportiu aleshores la promoció ja s’eleva a quotes inimaginables. El tema és que, sense haver-ho demanat, tinc el “waka waka” enquistat a les neurones.

M’interessa poc la cançó com la moguda post-futbolera, i, en canvi, m’atrau més parlar de  les taques de vermell  que inunden aquests dies les pantalles, un color que s’associa ara a l’eufòria, a la victòria i a la “unió”. Però la veritat és que a mi  m’agrada més pensar en el vermell de la sang que utilitzaven els artistes de l’art rupestre, el de les maqbriyyas islàmiques decorades amb epigrafia vermella, el cinema vermell i revolucionari de Einsenstein, o la túnica vermella de la resistència tibetana. En definitiva, m’interesa aquell vermell que ha sigut històricament el color dels revolucionaris, el de la fúria, el que et fa bullir la sang i el que vol trencar amb tot per canviar les coses, la llàstima és que ara semblen haver-se trasgiversat els conceptes; i si no que ens expliquin com és que tenim la senyera,  la nostra, en “números vermells”.

Godiva

Em sumo a la màxima que diu que a Catalunya es tradició celebrar Sant Jordi i no pas Sant Valentí, tot i que això de les tradicions acaba essent el menys tradicional de tot, doncs només cal una passejada urbanita per veure com a dia d’avui les pastisseries s’omplen de cors i de rojos estridents. Sant Valentí, el pare Noël, Halloween… ja no sé si és la globalització o és que finalment ens apuntem a tot i acabarem engolint tot el que ens ofereix el mercat.

Portem dies menjant pels ulls els cors de Sant Valentí, i avui he tingut una mena d'”experiència proussiana” veient els aparadors de les pastisseries, i m’ha vingut a la memòria i al paladar el gust d’una de les millors xocolates que he tastat (petita experiència, que no bon paladar amb això del món xocolater…). A Brussel·les, a prop de la famosa estàtua del Manneken Pis, les xocolates Godiva. Hagués estat bé poder tastar avui algun dels seus cors, autèntiques peces d’art. I si no sempre ens queden les Godiva de Barcelona.

Imagina ser… artista

Ho deia aquell anunci de la companyia elèctrica que tot allò que conté la paraula ‘gratis’ de cop ens sembla com el més fantàstic del món. Fins ara, imaginar era gratis i fer volar la imaginació una de les coses més gratificants i alhora més assequibles. Ho era fins a l’aparició de la Nintendo DS, una de les consoles portàtils que ha continuat tenint èxit aquestes festes i que ha canviat el concepte d’imaginació i, per extensió, el de creativitat. La dita consola ofereix un reguitzell de jocs amb el títol “Imagina ser…”: veterinari, professora, mare, model, estrella del rock o… artista. Per començar, es paga per imaginar, i a sobre per una “imaginació” pautada i dirigida a través del joc. Ja s’ha acabat l’època en què assèiem les nancy’s i imaginàvem ser profes davant d’una pissarra de joguina. No puc evitar donar la volta  i llegir el dors del joc on el jugador/a es suposa que va guanyant nivell a mesura que aprèn les tècniques ensenyades per la màquina. Em quedo amb una de les grans frases/objectius del joc “converteix-te en una prometedora estrella del món de l’art”. Això sí que és tenir imaginació…

Galets escultòrics

Llegeixo la crítica que en fa sobre el terreny el blog de la lectora corrent i busco la notícia aquí. Un total de 26 galets gegants formen part enguany de la decoració nadalenca barcelonina. La idea ve promocionada per una coneguda marca de sopes que ha trobat en “l’art” i en el carrer una nova manera de fer màrqueting més enllà de les estanteries del súper. Un homenatge, diuen, a la catalanitat i a l’escudella, un plat molt nostrat. La veritat és que, tenint en compte que en principi només volen cridar l’atenció durant aquestes dates,  prefereixo els galets com a “mobiliari nadalenc” que no els pares noël de plàstic donant-me l’esquena mentre baixen i pugen pels balcons.

“The European Virtual Museum” en 3D

El Museu Europeu virtual és el resultat de la col·laboració entre 27 museus europeus. La pàgina web ofereix una visió en 3D de les principals obres d’art, de manera que es pot rotar la imatge per tal d’obtenir un punt de vista que sovint ni els mateixos museus permeten. Les obres es poden buscar per cronologia, per àrea geogràfica, per rutes turístiques o per gènere artístic, entre d’altres.

la Mona Lisa més gran del món

Llegeixo que desenes d’alumnes de diverses escoles i d’un centre per discapacitats de la localitat galesa de Wrexham han pintat 82 rajoles del centre comercial Eagles Meadow tot copiant un dels quadres més emblemàtics de Leonardo da Vinci, la Mona Lisa. L’objectiu és recaptar diners per una organització caritativa infantil. Vist des del punt de vista artístic, imagino com deu ser de sorprenent veure la Gioconda en grans dimensions, sobretot quan l’obra original, al Museu del Louvre, petita, darrera una vitrina i plena de curiosos al davant, resulta tan complicada de veure i sobretot de gaudir-ne.

Compartir experiències educatives i artístiques

La National Art Education Association és una comunitat dinàmica a través de la web perquè professors d’art, estudiants, investigadors, educadors de museus o artistes comparteixin experiències educatives. Personalment, el que trobo més interessant és tenir la oportunitat de llegir articles actualitzats, amb les últimes investigacions sobre l’educació artística d’arreu del món.

Qui té por de l’art del segle XX?

Els amics Ricard, Esther i Adrià m’envien un mail amb un curs que, sota el títol Qui té por del segle XX? té l’objectiu d’acostar-nos a la creativitat i de retruc fer més entenedor el nostre món a partir de l’anàlisi de les obres dels grans mestres del segle XX. Sens dubte la sensibilitat i els coneixements de l’Adrià Creus, organitzador del curs i ell mateix artista i docent, és un punt a favor per l’assistència.

Més informació del curs aquí.

De l’Esther Boix i en Ricard Creus també n’he parlat aquí.