19a edició de visa pour l’image: rentat de cara al fotoperiodisme

Agost 28, 2007

sadin-photopresse_002_low.jpgsadin-photopresse_002_low.jpgPerpinyà es convertirà de l’1 al 16 de setembre en la capital internacional del fotoperiodisme actual amb més d’una trentena de fotògrafs professionals que mostren el seu treball als 10 espais expositius de la ciutat. El festival Visa pour l’Image guardona també els millors reportatges i compta amb la participació d’agències internacionals. L’objectiu enguany no és altre que desmarcar-se de la tendència al “fotoperiodisme rosa”. La raó és, segons els organitzadors, la tendència actual “cap al rosa” que s’observa fins i tot en la fotografia documental i de premsa, on les imatges esdevenen cada vegada més retrats de “fotos carnet” que indueixen a la mirada compassiva i a la imatge uniformada i asèptica, més que no pas fotografies que busquin una reacció per part del lector/espectador. D’aquí que aquest any el director de Visa pour l’Image hagi arribat a afirmar que “els fotògrafs ja no saben com mostrar els sense rostre” i es dediquen a retratar “la història des del foradet més petit… Fotografies preparades, o encara pitjor, imitacions de fotos de passaport que no volen dir res. Absència total de reflexió, d’imaginació”. Per aquest motiu s’han rebutjat un 80% dels reportatges presentats i programat un seguit d’exposicions que comptaran amb els grans noms del fotoperiodisme històric i actual. Una proposta que pretén superar els 170.000 visitants de l’any passat.

Anuncis

De pas per la Toscana…

Agost 16, 2007

persiana-fiorentina.jpgUn tractor feineja i deixa rera seu solcs d’una profunditat no acostumada. Tot i ser ple mes d’agost, la terra toscana sembla preparar-se per la neu i les baixes temperatures que, previsiblement, semblen assolar el territori durant els mesos d’hivern. Solcs de terra àrida, rústega, aspre al tacte… Un salvatgisme poètic domesticat per la verdor de xiprers que s’alcen ordenadament desafiant l’horitzontalitat del territori, no per recordar la mort sinó per acompanyar harmònicament fileres interminables de vinyes d’on neix ja el famós chianto. El xiprer és el primer testimoni toscà d’una evidència: el pas d’un bon nombre de romàntics del XIX, els descendents dels quals habiten encara a dia d’avui el paisatge toscà. Passem, però pràcticament ni els veiem. La calor matinal fa que es protegeixin rera de portes mig obertes, per on s’escolen corrents d’aire calent que han decidit fer un pols de força amb cortines de roba mig entrelligades. El color del paisatge es mescla amb el de les villes toscanes, un color entre groc sol i marró terrani que ni sorprèn ni molesta a un ull que ha decidit posar l’atenció no tant en les verdositats dels xiprers com en el verd oliva envernissat dels llibrets de fusta de les finestres, que s’obren només parcialment i de manera paral·lela al terra, deixant que s’endevini part de la solució al misteri de la fina combinació entre la massa de pasta i la forta olor a orenga.


De vacances…

Agost 2, 2007

hockney_piscina.jpg

Tornarem després del “Big Splash”…