Vermell

És sorprenent com totes les dites  “cançons de l’estiu” tenen sempre el mateix comú denominador, conegut per tothom any rera any, i tot i així continuen tenint èxit. La fòrmula és senzilla: una tornada repetitivament enganxosa, una coreografia més o menys ballable i hores i hores de televisió i ràdio per promocionar-la. Si, a més, la “melodia” en qüestió és l’himne d’un aconteixament esportiu aleshores la promoció ja s’eleva a quotes inimaginables. El tema és que, sense haver-ho demanat, tinc el “waka waka” enquistat a les neurones.

M’interessa poc la cançó com la moguda post-futbolera, i, en canvi, m’atrau més parlar de  les taques de vermell  que inunden aquests dies les pantalles, un color que s’associa ara a l’eufòria, a la victòria i a la “unió”. Però la veritat és que a mi  m’agrada més pensar en el vermell de la sang que utilitzaven els artistes de l’art rupestre, el de les maqbriyyas islàmiques decorades amb epigrafia vermella, el cinema vermell i revolucionari de Einsenstein, o la túnica vermella de la resistència tibetana. En definitiva, m’interesa aquell vermell que ha sigut històricament el color dels revolucionaris, el de la fúria, el que et fa bullir la sang i el que vol trencar amb tot per canviar les coses, la llàstima és que ara semblen haver-se trasgiversat els conceptes; i si no que ens expliquin com és que tenim la senyera,  la nostra, en “números vermells”.

Un saló d’antiquaris en plena crisi

El Saló d’Art i Antiquaris de Drassanes obre avui les seves portes a Barcelona. Art i antiguitats en temps de crisi. La Vanguardia en parla aquí.

La Getty busca material de l’era pre-digital

Abans que la fotografia digital acabi reemplaçant totalment la fotografia tradicional, la fundació Getty demana l’ajuda dels internautes a través de la seva pàgina web. L’objectiu és crear un arxiu fotogràfic que es vol anar engrandint amb les aportacions de tots aquells que vulguin enviar-hi fotografies en paper, negatius, pel·lícules… de l’era pre-digital per tal que l’arxiu esdevingui una col·lecció de referència per generacions futures. La informació es pot trobar aquí.

Saatchi, confesions d’un adicte a l’art?

My name is Chaarles Saatchi and I am an artoholic. El col·leccionista britànic Charles Saatchi parla d’ell mateix en un llibre-entrevista provocador editat per Phaidon i que podem trobar a les llibreries des d’avui mateix. El primer tast el llegim en una ressenya a El País.

Audi i el cub de Rubik

Dins del món de la publicitat, els anuncis de cotxes mereixen una atenció especial. Cansats d’estar veient sempre quin detergent fa la roba més blanca o quin supermercat ens ofereix les millors ofertes, els anuncis d’automòbils són com un oasi pels ulls ja que són dels pocs que busquen contínuament reinventar-se . I, de fet, aquest hauria de ser el principal objectiu de la publicitat si el que es vol és que l’espectador es continuï fixant amb el producte. De tots ells, situo en la meva llista preferent els de la marca Audi. Fa anys que els seus creatius ens sorprenen amb bones idees i amb una combinació de tecnologia, música, disseny i cura de la imatge que ens fa oblidar el zàping. L’últim, i en plena moda de retorn als 80’s, una simulació del cub de rubik per crear la màquina perfecta, genial.

 

Fugitive o quan les notes pinten

Ensopego a la xarxa amb Fugitive el darrer videoclip del músic britànic David Gray, una petita joia que combina amb senzillesa però amb encert música i pintura. Tot i que es pot dir que l’agermanament entre música i art ha existit des dels principis dels temps adoptant múltiples formes, el cert és que des de la irrupció de la imatge televisiva molts videos musicals poden ser considerats petites obres d’art i no només degut als avenços tecnològics sinó també gràcies a la sensibilitat i al bon fer dels seus creadors. 

Bloc del dia al 3cat24.cat

La pàgina web de televisió de Catalunya TV3 dedicada a la difusió blocaire en català ha seleccionat aquest bloc com a bloc del dia. Des d’aquí agraeixo la difusió de les meves cabòries artístiques. L’enllaç amb el bloc del dia el  podeu veure aquí.

un, dos, tres… i acció a les aules!

Una pantalla de projecció i un ordinador és una de les millors inversions que es pot fer avui en qualsevol aula de les nostres escoles. A l’era de la imatge, poder fer exercicis a través de la xarxa s’ha convertit en una eina indispensable no només per mantenir l’atenció de l’alumnat i oferir-los una activitat que trenqui la rutina establerta, sinó també un bon mètode per ampliar els continguts del currículum escolar. I com que de recursos penjats a la xarxa n’hi ha tants com bones idees de professionals docents, l’èxit està assegurat.

M’arriba via mail la pàgina web www.cinescola.info, una proposta per integrar el setè art a les escoles, adreçat als professors, que ofereix propostes didàctiques sobre cinema, d’accés gratuït  i en català. Cinescola suggereix un seguit de pel·lícules per tractar temes que habitualment ens trobem en el currículum escolar i, a més, tot un conjunt d’activitats per treballar-les, adequades a cada edat, a part d’un espai on recollir i publicar experiències del professorat dins l’àmbit cinematogràfic. Un luxe per alimentar l’educació en la comunicació.

A la imatge, extreta de la web, un fotograma de la pel·lícula de Wallace & Gromit ‘The curse of the were-rabbit’. En Wallace i en Gromit mereixen una entrada en exclusiva al blog, queda pendent…

Entre “To be or not to be”… “To be”!

“Hi ha una cosa que odio més que el fet que la gent parli sobre mi, i és que la gent no parli de mi“, la cita és d’Oscar Wilde i les seves paraules em tornen a la memòria aquests dies tot seguint la notícia de la “redecoració” de la cúpula de la sala XX del palau de la ONU a Ginebra a mans de l’artista Miquel Barceló. Un projecte recolzat per diferents institucions públiques i privades que ens ha fet llegir aquests dies als diaris més d’una opinió sobre la conveniència de destinar tal quantitat de fons a una sola obra, tot i la seva embergadura. Curiositats del destí, m’arriba aquests dies la informació d’una exposició al Palazzo Strozzi que sota el títol “Art, preu i valor” convida a l’espectador a reflexionar sobre la creació contemporània, la indústria i el mercat de l’art a través de l’obra d’artistes com Hirst o Murakami, autèntics star system de l’art actual -per bé i per mal- o d’altres com Brambilla, Atelier van Lieshout, Helguera, Perjovschi o fins i tot el català Antoni Muntadas. Desconec si també s’hi ha inclós a Barceló, però arran de les seves últimes intervencions a gran escala potser s’hauria de valorar la possibilitat. Felicitats a Barceló doncs això suposa tot un premi a la política de difusió artística de casa nostra, estem a l’expectativa del resultat dels 30.000 kilograms de pigments que ha d’acollir l’obra.

les noves cares de l’euro

Llegeixo que el dissenyador de l’euro, Robert Kalina, es partidari que els futurs billets s’estampin amb les cares de “personatges importants” de la història del continent, i proposa començar amb Picasso o Leonardo da Vinci. Em pregunto si no s’hauria d’aprofitar “la capacitat de difusió” de l’euro per potenciar un tipus de cultura que fugís dels “grans clàssics” (cal anar a raure sempre als Picassos? Quin tret de “singularitat regional” aporten artistes tan globalitzats? O potser és precisament els Picassos els que potencien la idea que, en definitiva, difon l’euro? Una moneda única per una Europa pretesament unida i al mateix temps globalitzada…). Amb tot, després penso que si tant de parlar de crisi arribem finalment a la devaluació de l’euro, no sé fins a quin punt la cultura, sigui o no de “personatges importants”, s’hi ha de veure retratada.