el castell de villavecchia

Març 8, 2009

No és fàcil de trobar i l’interior no està obert al públic, però val la pena fer l’esforç i acostar-s’hi ni que sigui per donar un tomb pels voltants perquè és una autèntica meravella. El Castell de Villavecchia a Sant Hilari Sacalm data del 1893 i les persianes de llibret mig esguinçades, la teulada de pissarra, el deix d’edifici modernista i una construcció afrancesada donen personalitat a un edifici que es manté desafiant i ferm als embats temporals. Hom hi pot endevinar una capella just al costat del castell, una masia just al mateix pla i fins i tot alguna petita construcció destinada a l’aviram. La resta, un paisatge excels, un jardí d’un ordre anglès i un silenci només destorbat pel vent. Més informació del castell aquí.


Entre “To be or not to be”… “To be”!

Novembre 17, 2008

Hi ha una cosa que odio més que el fet que la gent parli sobre mi, i és que la gent no parli de mi“, la cita és d’Oscar Wilde i les seves paraules em tornen a la memòria aquests dies tot seguint la notícia de la “redecoració” de la cúpula de la sala XX del palau de la ONU a Ginebra a mans de l’artista Miquel Barceló. Un projecte recolzat per diferents institucions públiques i privades que ens ha fet llegir aquests dies als diaris més d’una opinió sobre la conveniència de destinar tal quantitat de fons a una sola obra, tot i la seva embergadura. Curiositats del destí, m’arriba aquests dies la informació d’una exposició al Palazzo Strozzi que sota el títol “Art, preu i valor” convida a l’espectador a reflexionar sobre la creació contemporània, la indústria i el mercat de l’art a través de l’obra d’artistes com Hirst o Murakami, autèntics star system de l’art actual -per bé i per mal- o d’altres com Brambilla, Atelier van Lieshout, Helguera, Perjovschi o fins i tot el català Antoni Muntadas. Desconec si també s’hi ha inclós a Barceló, però arran de les seves últimes intervencions a gran escala potser s’hauria de valorar la possibilitat. Felicitats a Barceló doncs això suposa tot un premi a la política de difusió artística de casa nostra, estem a l’expectativa del resultat dels 30.000 kilograms de pigments que ha d’acollir l’obra.


la mare de Seurat

Octubre 23, 2008

Tinc a les mans la guia del Metropolitan Museum of Art de Nova York, m’hagués agradat més poder-la llegir en anglès per allò que sempre es fa millor pràctica quan el tema en qüestió et toca directament o forma part dels teus interessos immediats. En tot cas, el regal m’arriba en castellà i hi dóno una ullada. Confesso que no he estat físicament al museu, sí virtualment i a partir d’ara també “bibliogràficament”. Unes 470 pàgines profusament il·lustrades amb l’explicació corresponent que entren a formar part de la secció de llibres d’art recollits de diferents viatges. Una secció que s’ha anat emplenant amb els anys i “a posteriori”, aquesta guia en serà una excepció. Dóno una ullada a les pàgines, em saturo de peces i d’èpoques artístiques i potser per això em quedo amb el primer impacte d’un dibuix a llapis de la mare de Seurat, tècnicament imponent i d’una autoritat plàstica magistral. Qui sap si potser aquesta obra serà prou motiu algun dia per rellegir la guia i fer maletes.  

A la imatge, Retrat de la mare de l’artista de Georges Seurat (1859-1891). Llapissos Conté; 31,4 x 24,1 cm. Extreta de la Guía – The Metropolitan Museum of Art, New York.


MNACTEC.cat

Mai 29, 2008

Una remodelació arquitectònica meditada i posada al servei d’un visitant a qui se li ofereix la oportunitat de viatjar en el temps tot buscant l’empatia amb tots aquells obrers, homes, dones i nens, que en ple segle XIX treballaven de sol a sol en l’elaboració de la llana i els teixits. Una història, la de la revolució industrial i la indústria tèxtil, que forma part del que som. Excel·lent la oportunitat que ofereix el MNACTEC – el Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, a Terrassa – per reviure-la de nou, una meravella d’edifici de l’arquitecte Lluís Muncunill que fou capaç de convinar estètica i funcionalitat, i així també perdura a dia d’avui. Em quedo amb les carboneres i l’impacte visual de la xemeneia vista per dins, així com la maquinària de la planta baixa en perfecte estat de conservació, o la magnífica col·lecció d’automòbils de temps passats. Una lliçó d’història i de disseny posats al servei de la funcionalitat arquitectònica. En el vídeo, petita explicació del procés de remodelació de la fàbrica.


Pau

Març 24, 2008

pau.jpg

A vegades no cal anar massa lluny per fugir una estona del món. Una passejada per l’Empordà i parada a Pau, un poblet que, com l’etimologia del seu nom indica, ja està preparat per la tranquil·litat. Cases amb sostres alts i parets de pedra gruixudes que semblen petits castells resguarden al visitant d’un vent empipador pels no acostumats i inspirador pels artistes. Carrers que només pot atravessar un cotxe assenyat i una plaça central per aparcar i donar un tomb per l’església romànica i les vistes impressionants del voltant. Parada al restaurant Garimall, més vistes de l’Empordà acompanyades d’una carta curta però treballada amb gust de virutes de foie i arrós a l’estil empordanès.


Bombolles arquitectòniques

Novembre 5, 2007

file_eea_federation-island_01.jpg

(…) La Rússia de Vladimir Putin ha presentat recentment un projecte de l’holandès Erick van Egeraat segons el qual es construiran un seguit d’illes artificials sobre el Mar Negre, lloc on se celebraran els Jocs Olímpics d’hivern del 2014. Amb aquesta proposta a gran escala, Rússia es suma a un tipus de projectes arquitectònics fins ara només vistos a la zona dels Emirats Àrabs. Només és un exemple recent que constata com aquests esdeveniments eventuals s’han convertit en un enrenou a tots els nivells: polític, social, econòmic i arquitectònic. Esdeveniments globals que, tanmateix, pretenen crear una singularitat al lloc que els acull, obres símbol que defineixen el país o el territori com a marca registrada i converteixen les ciutats en una mena de parcs temàtics a ús i abús dels visitants.

Tot i així, no és menys cert que bona part dels mals actuals de l’arquitectura provenen del mateix territori i de la societat que l’acull i, a vegades, des del nivell d’aprenentatge i la mateixa escola, incapaç de transmetre que les bombolles no són només immobiliàries, sinó que també poden ser arquitectòniques. L’arquitectura hauria de néixer, segons va afirmar en una ocasió Arata Isozaki – autor, entre d’altres, del Palau Sant Jordi de Barcelona – “d’absorbir les idees dels clients, considerar els materials disponibles i sospesar la tecnologia utilitzable”. I és que, com qualsevol obra d’art, l’arquitectura també és una qüestió d’equilibri entre condicionants. En el fons, potser la singularitat resulta precisament de la no-necessitat d’estil concret, sinó de la capacitat d’adaptació. (…)


Frankfurt.Cat

Octubre 10, 2007

logo-frankfrut.jpg

Llegeixo que un dels actes programats en motiu de la fira del Llibre de Frankfurt és la interpretació de 5 coreografies inspirades en l’obra El viatge a la felicitat de l’escriptor i divulgador científic Eduard Punset. Inspirant-se en aquesta obra literària, grup de ballarins reflexionarà al Thearsaal Mousonturm sobre què és la felicitat i la seva influència en les nostres vides. A l’altra cara del desplegable dominical, i situada just damunt de la resta d’activitats previstes, s’hi ha col·locat el logo de la fira del llibre de Frankfurt d’enguany, “la nostra”, com diríem en llenguatge televisiu. Però el logotip en qüestió, dissenyat per l’artista Miquel Barceló, té l’encert – o potser per alguns sigui justametn un malaguanyat error – de no tenir cap referència ni a la fira ni a llibre. Pel contrari, es diria que la ballarina forçuda de Barceló sembla la millor il·lustració per presentar la coreografia de Punset. Catalunya, territorialment fràgil i a voltes trencadissa com una ballarina, però amb un pes i una força cultural històrica, real i latent, viatja aquest mes d’octubre cap a la felicitat que suposa un cert reconeixement des d’un país, l’alemany, que des dels noranta ençà s’alça novament com a una de les grans potències artístiques i creatives de la vella Europa. Felicitat retrobada, seria bo que la fira fos prou incentiu per canviar l’enganxina del burro català per un .Cat en tota regla que presenti Catalunya com el que és, un país amb un mercat d’escriptors i d’editors que vol ser ferm -malgrat no sempre prou ben suportat- i, de retruc, una cultura que és quelcom més que Gaudí o Dalí. (…).

Aparcant els debats literaris per qui pertoqui fer-los, Frankfurt serà sens dubte un bon marc per presentar un gruix considerable d’exposicions sobre l’art i la cultura catalanes – algunes, cal dir-ho, amb més tòpics que d’altres: cal sincerament una nova exposició dedicada a la Sagrada Família? No s’hagués aprofitat millor aquest espai per iniciar un estudi, posem per cas, de les iniciativs de l’art més recent? Només l’exposició Catalunya Look constitueix una petita mostra de l’art contemporani català. En canvi, prou lloables són les exposicons dedicades a la il·lustració i al còmic català o a la fotografia contemporània catalana -.

Hom sap dels vincles culturals entre Alemanya i Catalunya, de certs períodes d’emmirallament català cap a l’educació i el caràcter germànics del tombant de segle, per això potser ja és hora que des d’una ciutat arquitectònicament colossal, seu de cultura i finances, cada vegada més cosmopolita i urbanísticament in crescendo com és Frankfurt, rebi a un país, el català, la llengua i la cultura del qual abarca molt més enllà del Principat. Parlar de territori català i no només de Catalunya, aquest segurament hauria de ser el vertader objectiu post-Frankfurt, el vertader viatge cap a la felicitat cultural catalana.


La Mare Nostrum i els nous “istes”

Setembre 23, 2007

La història de l’art ha tendit a agrupar als artistes en moviments concrets. Així, coneixem els renaixentistes, els impressionistes, els cubistes, els surrealistes… A vegades m’he preguntat si no ens haurem equivocat; no tan en les etiquetes com en el fet d’etiquetar. El dubte em ve quan penso en l’art i els artistes actuals i en la incapacitat que tinc ara mateix d’agrupar-los en cap categoria, perquè allò de ser “avantguardista” a hores d’ara ja ha quedat bastant curt. Avui he trobat una possible resposta en el magazine dominical de La Vanguardia i en l’article titulat El mar de las pasiones, on un seguit de creadors de diferents disciplines -escriptors, dissenyadors, artistes, cuiners, músics, poetes…- justifiquen la seva obra gràcies a una passió compartida per la mar mediterrània, que ha esdevingut alhora refugi i musa inspiradora. Serrat, Carmen Calvo, Baltasar Porcel, Maria del Mar Bonet… els podríem anomenar “mediterranistes”? … Aleshores ho he vist clar, si fins ara els moviments creatius feien referència a èpoques concretes, més o menys acotades en el temps, i amb independència del fet territorial (podem trobar renaixentistes a Itàlia però també a Alemanya, Catalunya o França), potser a partir d’ara no cal fixar-se tant en l’època com en el territori experimentat, viscut i, en moltes ocasions, creat pels propis artistes que en fan ús. Tindrà les mateixes inquietuds l’obra desenvolupada per un “mediteranista” que la que executi un “americanista”? Sense ànim de ser ingenuista – una cosa que els artistes actuals no es poden permetre -, potser l’art s’anticipi una vegada més al seu temps i acabi tenint una identitat més territorial que temporal. Qui sap si potser acabarem essent els “territorialistes”.


19a edició de visa pour l’image: rentat de cara al fotoperiodisme

Agost 28, 2007

sadin-photopresse_002_low.jpgsadin-photopresse_002_low.jpgPerpinyà es convertirà de l’1 al 16 de setembre en la capital internacional del fotoperiodisme actual amb més d’una trentena de fotògrafs professionals que mostren el seu treball als 10 espais expositius de la ciutat. El festival Visa pour l’Image guardona també els millors reportatges i compta amb la participació d’agències internacionals. L’objectiu enguany no és altre que desmarcar-se de la tendència al “fotoperiodisme rosa”. La raó és, segons els organitzadors, la tendència actual “cap al rosa” que s’observa fins i tot en la fotografia documental i de premsa, on les imatges esdevenen cada vegada més retrats de “fotos carnet” que indueixen a la mirada compassiva i a la imatge uniformada i asèptica, més que no pas fotografies que busquin una reacció per part del lector/espectador. D’aquí que aquest any el director de Visa pour l’Image hagi arribat a afirmar que “els fotògrafs ja no saben com mostrar els sense rostre” i es dediquen a retratar “la història des del foradet més petit… Fotografies preparades, o encara pitjor, imitacions de fotos de passaport que no volen dir res. Absència total de reflexió, d’imaginació”. Per aquest motiu s’han rebutjat un 80% dels reportatges presentats i programat un seguit d’exposicions que comptaran amb els grans noms del fotoperiodisme històric i actual. Una proposta que pretén superar els 170.000 visitants de l’any passat.


De pas per la Toscana…

Agost 16, 2007

persiana-fiorentina.jpgUn tractor feineja i deixa rera seu solcs d’una profunditat no acostumada. Tot i ser ple mes d’agost, la terra toscana sembla preparar-se per la neu i les baixes temperatures que, previsiblement, semblen assolar el territori durant els mesos d’hivern. Solcs de terra àrida, rústega, aspre al tacte… Un salvatgisme poètic domesticat per la verdor de xiprers que s’alcen ordenadament desafiant l’horitzontalitat del territori, no per recordar la mort sinó per acompanyar harmònicament fileres interminables de vinyes d’on neix ja el famós chianto. El xiprer és el primer testimoni toscà d’una evidència: el pas d’un bon nombre de romàntics del XIX, els descendents dels quals habiten encara a dia d’avui el paisatge toscà. Passem, però pràcticament ni els veiem. La calor matinal fa que es protegeixin rera de portes mig obertes, per on s’escolen corrents d’aire calent que han decidit fer un pols de força amb cortines de roba mig entrelligades. El color del paisatge es mescla amb el de les villes toscanes, un color entre groc sol i marró terrani que ni sorprèn ni molesta a un ull que ha decidit posar l’atenció no tant en les verdositats dels xiprers com en el verd oliva envernissat dels llibrets de fusta de les finestres, que s’obren només parcialment i de manera paral·lela al terra, deixant que s’endevini part de la solució al misteri de la fina combinació entre la massa de pasta i la forta olor a orenga.