Un saló d’antiquaris en plena crisi

El Saló d’Art i Antiquaris de Drassanes obre avui les seves portes a Barcelona. Art i antiguitats en temps de crisi. La Vanguardia en parla aquí.

Un chien andalou de 80 anys

“Adoro els meus somnis, encara que els meus somnis siguin malsons i això passa sovint. Estan plens d’obstacles que conec i reconec. Aquesta bogeria pels somnis, que mai he tractat d’explicar, és una de les inclinacions profundes que m’han acostat al surrealisme. Un chien andalou va nèixer de la convergència d’un dels meus somnis amb un somni de Dalí“. Luis Buñuel.

Fins al 8 de novembre l’espai de la Tabakalera a Donostia/San Sebastià acull una mostra que commemora els 80 anys d’una de les obres més importants de la història del cinema i més influents de la cultura visual contemporània.

Les úniques imatges d’Anne Frank

La casa-museu d’Anne Frank a Àmsterdam ha penjat en el seu canal del Youtube les úniques imatges que es conserven de la nena fins a la data, on es veu com l’Anne surt de la finestra encuriosida per veure passar un casament. Es sap que la núvia vivia a la segona planta del carrer Merwedeplein 39, mentre que els Frank vivien al 37.
Fa anys vaig tenir la oportunitat de visitar la casa-museu d’Àmsterdam, on la família Frank es va amagar fins a ser descoberta durant l’extermini jueu. L’experiència és colpidora, la casa-museu té l’encert de conservar pràcticament intactes totes les estances, amagatalls i fins i tot mobles i retalls de diaris i revistes conservats per la família. Tota una lliçó a peu pla que t’encega i t’obre els ulls al mateix temps per la seva intensitat.  Poques vegades es té el privilegi de poder aprendre història in situ, pujant i baixant escales tot llegint fragments d’un diari, el de l’Anne Frank, que el temps ha convertit en referent literari i històric. 

joan pere massana: esgrafiats de vida

Rebo mail de l’artista Joan Pere Massana que exposa aquests dies en dues mostres col·lectives a Terrassa i Lleida. Les seves obres són obres viscudes, ens recorden a escorces d’arbres, cel·les amb parets esgrafiades i alfabets personals per desxifrar, superfícies on Massana hi aboca tots els impulsos i sentiments vitals que vol compartir amb l’espectador, aconseguint extreure’n l’estètica i la plàstica.

A la imatge, Un refugi on amagar-se de Joan Pere Massana. Les exposicions es poden veure a la galeria Espai Cavallers de Lleida i la Sala Muncunill de Terrassa fins al 15 i 11 d’octubre respectivament. Més informació de l’artista aquí.

els premis blocs catalunya i les ampolles Jone’s Soda

Divendres dia 2 d’octubre assistim a l’entrega dels premis blocs catalunya. Alguns premis més reeixits que d’altres. El més interessant: una tarda escoltant i parlant de blocs i noves tecnologies. De les conferències, em quedo amb la que imparteix Franc Ponti, professor de l’escola de negocis EADA i la seva visió d’empresa com a una plataforma oberta, col·laborativa i creativa. Apuntem a llibreta la referència a l’empresa Jone’s Soda, que des de la seva pàgina web fa una crida constant als internautes perquè enviïn les seves fotografies i així costumitzar permanentment les etiquetes de la seva beguda.

L’espiral d’Albert Macaya

Rebo mail de la galeria Antoni Pinyol de Reus que avui inaugura exposició de l’artista Albert Macaya. Segueixo a l’Albert Macaya des de fa anys perquè les seves escultures-instal·lacions sempre són preguntes gratificants sobre la fragilitat, l’experimentació, la natura i l’existència humana. Com a docent universitari, també el segueixo des que vaig tenir-lo de tribunal de la meva tesina. En aquesta ocasió l’exposició, titulada En Espiral, està formada per escultures fetes amb resina de poliester, materials naturals i treballs sobre paper en negatiu, és a dir, imatges en absència.  Tal i com m’expliquen, “algunes de les imatges representen brancatges i camins que es bifurquen en infinites direccions, fent referència a l’experiència humana com un procés constant de créixer i recórrer un territori“.

A la imatge, una de les peces d’Albert Macaya. L’exposició es pot veure a la galeria Antoni Pinyol de Reus des del 2 d’octubre al 4 de novembre del 2009.

una lliçó de tipografia

What is typography? és una lliçó de tipografia online de de l’escola fílmica de Vancouver. Per saber com n’és d’important escollir una bona tipografia, no només per facilitar la lectura sinó també com a element de disseny, per donar a conèixer i oferir visibilitat a determinats productes, només cal que mirem al nostre voltant. Per saber-ne més aquí.

Catalunya ja té club de fans

Llegeixo al portal turístic Comunicatur que, en poc més de tres setmanes, el web promocional haztefandecatalunya.com ha rebut la visita de 60.000 internautes. La web, emulant les xarxes socials tipus facebook, dóna la possibilitat d’inscriure’s en diferents grups de fans. Des dels fans de la natura catalana fins a la gastronomia, els fans de la cultura, de l’aventura o de les ciutats, entre d’altres. És evident que el portal vol reforçar Catalunya com a destí de qualitat oferint també, a partir d’aquest mes, alguns descomptes. Vist l’èxit, potser caldrà que expliquem i promocionem Catalunya des de la xarxa: qui sap si des de la virtualitat aconseguim obrir els ulls i  canviar -que no maquillar- alguns aspectes de la realitat.

la hello kitty mania

Hello Kitty és un personatge de ficció amb forma de gat de la companyia japonesa Sanrio, famós per decorar diversos objectes encarats a ser regals per a les nenes, i no tan nenes. Fàcilment es pot comprovar com la gata més inexpressiva del món (els ulls són dues taques negres i la boca és inexistent) ha estampat el seu “pink power” arreu. Tenim Kitty fins a la sopa, i no ho dic per dir, he vist vendre la kitty-vaixella per fascicles. Llegeixo que la Kitty celebra enguany el seu 35è aniversari i em pregunto si tot plegat no arriba a ser una bombolla de màrqueting molt ben orquestrada pels amics nipons, vertaders reis en això del marxandatge. Darrera el rosa-princesa-xiclet de maduixa segur que s’amaguen intencions més obscures. Intento, no obstant, buscar l’explicació “artística” de tot plegat i estiro el fil: la Kitty com a una icona de la postmodernitat, fidel representant d’una nova generació de nenes cibernètiques, d’estètica barbie i de gust empalagós. Potser no n’hi ha per tant però, icona per icona, a triar m’estimo més en Shin Chan, almenys té boca i va de cara (o de cul…).

Kees Van Dongen: invertir en la imatge de la ‘femme fatale’

El Museu Picasso de Barcelona acull aquests dies la primera retrospectiva al nostre país dedicada a Kees Van Dongen, pseudònim de l’artista holandès Cornelis Théodorus Marie Van Dongen, que va tenir el seu estudi paret amb paret amb el de Picasso a París. Llegeixo la valoració a doble pàgina que en fa d’aquesta exposició la revista Mi cartera de inversion, i la fascinació d’aquest artista fauvista per representar la mateixa model des de la compassió o des de la perspectiva d’una femme fatale, reformulant el gènere del retrat. L’extravagància i violència dels seus quadres, a vessar de color i llum,  reafirmen un estil personal que el situa entre els grans. Per això, i tot i viure com vivim temps de crisi també en el mercat de l’art, les obres de Kees Van Dongen constitueixen un valor a l’alça en el qual, segons l’article, és possible veure-hi una inversió de futur.

A la imatge, Femme Fatale de Kees Van Dongen.  (1877-1968).