ergo i les cabòries artístiques en QR

La pàgina web de Treelogic permet generar còdigs QR de paraules, pàgines web o sms. Els còdigs QR (’Quick Reponse’), creats per la companyia japonesa Denso-Wave al 1994 per emmagatzemar informació en un seguit de punts i barres bidimensionals, m’atrauen no tan per la informació que puguin arribar a contenir com pel resultat visual que se’n deriva.  Ben mirats també poden ser vistos com a peces artístiques… A la imatge, el còdig QR d’aquest blog.

els llibres de la guineu roja

A la ràdio, a la televisió, als diaris, a les revistes, al correu… les recomenacions bibliogràfiques ens surten aquests dies per les orelles… posats a fer volum decideixo contribuir a la causa amb una aposta personal: els Libros del Zorro Rojo, una editorial independent i jove (2004) que publica obres per nens, joves i adults amb il·lustracions que són autèntiques obres d’art. Qualitat gràfica que s’acompanya de qualitat literària ja que es tracta en la majoria de la reedició de grans clàssics de la literatura contemporània.

Pel que fa als artistes hi trobem il·lustracions d’Antonio Seguí, Carlos Alonso, Enrique Breccia, José Muñoz, Carlos Nine, Luis Scafati, Arnal Ballester, Gabriela Rubio, Javier Serrano, Emilio Urberuaga, Antonio Santos o Javier Zabala.
Entre els autors triats, destaquen reedicions de Julio Cortázar, Federico García Lorca, Juan Gelman, Nicolás Guillén, Mario Benedetti, Eduardo Galeano, Alejandra Pizarnik, Pablo Neruda o Ricardo Piglia als quals s’afegeixen els clàssics: Mark Twain, Jack London, H.P. Lovecraft, Voltaire, Robert Louis Stevenson, Ramón Gómez de la Serna, Mary Shelley, Franz Kafka o Edgar Allan Poe.

Més informació al blog dels Libros del Zorro Rojo.

un, dos, tres… i acció a les aules!

Una pantalla de projecció i un ordinador és una de les millors inversions que es pot fer avui en qualsevol aula de les nostres escoles. A l’era de la imatge, poder fer exercicis a través de la xarxa s’ha convertit en una eina indispensable no només per mantenir l’atenció de l’alumnat i oferir-los una activitat que trenqui la rutina establerta, sinó també un bon mètode per ampliar els continguts del currículum escolar. I com que de recursos penjats a la xarxa n’hi ha tants com bones idees de professionals docents, l’èxit està assegurat.

M’arriba via mail la pàgina web www.cinescola.info, una proposta per integrar el setè art a les escoles, adreçat als professors, que ofereix propostes didàctiques sobre cinema, d’accés gratuït  i en català. Cinescola suggereix un seguit de pel·lícules per tractar temes que habitualment ens trobem en el currículum escolar i, a més, tot un conjunt d’activitats per treballar-les, adequades a cada edat, a part d’un espai on recollir i publicar experiències del professorat dins l’àmbit cinematogràfic. Un luxe per alimentar l’educació en la comunicació.

A la imatge, extreta de la web, un fotograma de la pel·lícula de Wallace & Gromit ‘The curse of the were-rabbit’. En Wallace i en Gromit mereixen una entrada en exclusiva al blog, queda pendent…

el castell de villavecchia

No és fàcil de trobar i l’interior no està obert al públic, però val la pena fer l’esforç i acostar-s’hi ni que sigui per donar un tomb pels voltants perquè és una autèntica meravella. El Castell de Villavecchia a Sant Hilari Sacalm data del 1893 i les persianes de llibret mig esguinçades, la teulada de pissarra, el deix d’edifici modernista i una construcció afrancesada donen personalitat a un edifici que es manté desafiant i ferm als embats temporals. Hom hi pot endevinar una capella just al costat del castell, una masia just al mateix pla i fins i tot alguna petita construcció destinada a l’aviram. La resta, un paisatge excels, un jardí d’un ordre anglès i un silenci només destorbat pel vent. Més informació del castell aquí.

calvin & hobbes

La Vanguardia publicava avui aquesta tira còmica d’en Calvin i en Hobbes, busco per internet la versió original i la penjo al blog. En sóc fan.

Calvin: Com a artista, seguiré captivant a les generacions futures fins i tot després de mort

Hobbes: Un pensament interessant

Calvin: L’he titulat “Nu baixant unes escales”

Música amb gust de Moussaka

Els Moussakis són un grup de músics que actua aquests dies al teatre El Jardí de Figueres. Una bona fusió entre tradició i modernitat provinent de l’ex-Yugoslàvia amb notes a mig camí entre Orient i Occident, entre el folklore i el jazz amb un domini increïble de veu i instruments. Una delícia escoltar-los i tenir la oportuntitat de veure la seva posada en escena que combina amb encert la part orquestral i musical amb les projeccions filmades. Els Moussakis ens recorden a les bandes de músics ambulants dels carrers de la vella Europa però el seu coneixement musical i la capacitat per transmetre’l al públic ens deixen, després d’una hora, amb la sensació d’haver tastat un carmel per les orelles. La seva música es pot escoltar aquí.

La classe

“La clase” és una pel·lícula sense més altra pretensió que mostrar el dia a dia d’una aula francesa que podria ser la de tots. Una experiència, la d’un professor de llengua, que ve a ser la de qualsevol professor/a dels nostres instituts. Un total de dues hores i escaig que descriu amb coneixement i alhora amb respecte els conflictes que es provoquen quan hom intenta ensenyar i alhora educar, les tensions d’un institut multirracial, les problemàtiques i els interessos d’aquests alumnes i les opinions reflexives o institives d’ambdúes parts, tant d’alumnes com de professors. La pel·lícula s’ha endut la Palma d’Or de Cannes, i això ens fa pensar que el que es premia ja no és “Rebel·lió en les aules”  i la capacitat d’un professor per reconduir una classe complicada, sinó sobretot el reconeixement dels dubtes, sense interpretar-los, sinó oferint una visió documental dels fets perquè cadascú prengui les seves pròpies conclusions. Els alumnes i els professors no són actors, no hi ha altra ficció que la presència de la càmera a l’aula, la resta és pura quotidianitat, emotivitat, autenticitat i, sobretot, necessitat. Necessitat que la indústria del cinema aposti i reconegui també aquest tipus de projectes compromesos.

arToons d’esgallimpantes

Hi ha paraules en català que m’agraden més que d’altres, potser perquè són més complicades de dir, perquè les sento poc o perquè provoquen una certa sorpresa quan, de cop, algú les deixa anar en una conversa. Una d’aquestes paraules és esgallimpantes: veure d’esgallimpantes, passar d’esgallimpantes… una expressió que fem servir per indicar que s’ha vist una persona o cosa de manera fugaç i, per tant, no massa bé. El cas és que en el furor fílmic d’aquestes darreres vacances nadalenques vaig veure d’esgallimpantes per la televisió una escena que combinava els dibuixos animats dels looney toons i algunes peces d’art de museu. Una manera divertida d’introduir-se en el món de l’art, sobretot pels més menuts. El fragment el recupero gràcies al sempre eficient www.youtube.com i si algú està interessat en la “recuperació” de mots divertits o curiosos cal fer una visita obligada a www.reservadeparaules.com, val la pena fer-hi un  cop d’ull i no passar-hi d’esgallimpantes…

Boix i Creus: un llibre sobre l’art, la vida i l’educació

Tenir la oportunitat de conèixer a l’Esther Boix i en Ricard Creus ja és de per si un gust perquè segueixen essent un model de vitalitat, compromís i treball. Per això no és difícil que se t’arribi a encomanar la seva energia i més encara en els temps que corren quan sembla que tots passem de puntetes quan es tracta de comprometre’ns amb uns ideals, sobretot quan aquests tenen a veure amb el fet educatiu. Boix i Creus foren als anys 60 i 70 pioners d’una nova manera de pensar l’educació a través de l’art o, el que seria el mateix, d’una nova manera de veure l’art a través del fet educatiu perquè el cert és que, essent ells mateixos artistes, escriptors  i pedagogs, la seva vida va indistintament lligada a la creació i a l’educació, gràcies sobretot a l’obertura i desenvolupament del taller d’arts visuals de L’ARC.

Agraeixo enormement l’esforç i l’ajuda de l’Esther i en Ricard sense l’amistat i la predisposició dels quals no hagués estat possible escriure aquest llibre, a l’editorial Documenta Universitària per haver-hi confiat i sobretot a la Roser Juanola, Catedràtica d’Art i Educació de la Universitat de Girona i tutora de la meva tesi. Més informació del llibre aquí.

Bon Nadal!