Colors en sèrie

febrer 10, 2008

sgiimgcolors.jpg

M’acabo de comprar un pantone de colors o almenys aquesta és la sensació que tinc després de treure l’embolcall de plàstic de la sèrie de DVD’s “Colors en sèrie”, un programa emès pel canal 33 el passat 2007 i que no vaig tenir ocasió de veure sencer, per allò de les “hores de prime-time” encara mal enteses a la petita pantalla. Un total de 200 minuts repartits en 10 dvd’s cadascun parlant d’un color diferent des d’una vessant poètica, artística, científica, didàctica, popular… una petita joia visual estèticament molt cuidada que fins i tot va ser motiu d’una exposició recent a Caixafòrum de Barcelona.


“Només jo podria falsificar Zush però no ho faig”

Desembre 11, 2007

Entrevista a l’artista EVRU a www.siestv.com


Verd, blau, vermell…

Novembre 18, 2007

“Les nostres retines són paletes amb infinites possibilitats, és el nostre cervell el que crea el color”. És una llàstima que el programa Redes d’Eduard Punset no pugui estar en horari merescut de prime time i que haguem de recórrer a les gravacions, al Canal 24 hores o al YouTube per poder gaudir en “hores respectables” de petites joies com aquest vídeo, 5 minuts molt ben il·lustrats sobre la teoria científica del color.


Arco, ser-hi o no ser-hi aquesta és la qüestió

Novembre 11, 2007

Fa pocs dies llegíem al suplement Babelia d’El País segurament un dels millors articles crítics que s’han escrit de la fira madrilenya ARCO. L’artista Eduardo Arroyo firmava Arco: la ley de la exclusión  on ” desemascarava”, al seu parer, un aconteixament amb pretensions internacionalistes i ventes merament institucionals, i criticava ferventment el criteri de selecció del comitè “científic” d’ARCO segons el qual uns galeristes elegits exclouen a d’altres de la mateixa professió i reconeguda trajectòria, i n’inclouen a d’altres de dubtosa qualitat. L’article ha portat i portarà cua, doncs segurament pocs exemples escrits trobaríem d’un desacord amb la fira tant explícit, i de fet també n’està portant la participació de les galeries nacionals a la fira madrilenya, que un any més veuen minvada la seva participació a favor d’una “obertura” al món que potser farà perdre el nord. Propostes com les de Art Madrid – fira alternativa a ARCO i realitzada per les mateixes dates – arrenquen enguany encara amb més força, fins al punt que també n’hi ha que ja han patit els criteris de selecció d’aquesta fins ara “fira alternativa”.  Però si del que es tracta és de ser equànims i valorar tots els punts de vista, l’article d’Arroyo cal confrontar-lo amb unes declaracions recents de Lourdes Fernández – actual directora d’ARCO – al diari econòmic i polític Expansión on augura bones perspectives de venta i afirma que cap crisi immobiliària o d’altre tipus afectarà al mercat contemporani d’ARCO. Tanmateix, cal tenir present que ARCO és una marca vendible sobretot a nivell nacional – internacionalment Art Basel Miami o la Frieze a Londres són altres fires que ja han superat en molts aspectes l’oferta, la qualitat i la repercusió en el mercat de la madrilenya ARCO -, per tant, a vegades el camí cap a la internacionalització no passa per “l’enlluernament” de la globalització sinó per una aposta de diferenciació local.


Els mitjans de comunicació com a recurs educatiu

Octubre 29, 2007

Aulamèdia és un portal web en català amb tot de recursos pedagògics adreçats al professorat per tal que aquest utilitzi els mitjans tecnològics i de comunicació actuals en pro d’una educació més interactiva i, sobretot, més crítica i comunicativa. Des d’exercicis de cinema, ràdio, premsa, publicitat, video o televisió – material didàctic per aplicar a aules de primària i secundària – fins a cursos dirigits als educadors, llibres, revistes i editorials especialitzades, projectes realitzats per escoles i la seva avaluació corresponent, una filmoteca comentada amb temes a treballar, enllaços o una pissarra amb les últimes novetats… Estem com estem a l’era de la informació, una proposta a tenir en compte per “ensenyar a mirar”  la quotidianitat i a crear-se un judici propi.


La ciutat que no dorm ni per vacances

Octubre 15, 2007

Frank Sinatra deia de Nova York que era “the city that never sleeps” – la ciutat que mai dorm-, i Barcelona és la ciutat que no dorm ni per vacances. Ho constata una jornada lúdico-artístico-feinera per la capital catalana. Recorregut que, a grans trets, s’inicia pel carrer Ali Bei i circumdants: botigues de còmics per a tots els gustos i generacions, videojocs provinents directament del Japó, llibres i revistes de cinema de tots els temps, els grans clàssics i pel·lícules d’autors independents amb merchandising d’última generació. Canvi de rumb i passejada selectiva per la Casa del llibre i l’FNAC, sense èxit, el que constata que les grans capitals també tenen mancances… Entrada a Caixafòrum per veure les exposicions dedicades al dibuix del segle XVIII, als colors del canal 33, les fotografies de Candida Höffer i les escultures votives dels temples indis de l’antiguetat. El millor de tot plegat, els dibuixos exquisits de Seurat, les maquetes dels temples indis i l’excel·lent capacitat de convocatòria i posada en escena de l’exposició sobre el programa Colors del Canal 33. De Candida Höffer i de la seva estada a Portugal, ens quedem amb un parell d’imatges, la d’un arxiu en perspectiva i el joc visual d’una porta de sortida “èxit” mig entreoberta, més amb l’espectacularitat de les grans dimensions que deshumanitza qualsevol espai humà, que no pas amb la temàtica triada.


Frankfurt.Cat

Octubre 10, 2007

logo-frankfrut.jpg

Llegeixo que un dels actes programats en motiu de la fira del Llibre de Frankfurt és la interpretació de 5 coreografies inspirades en l’obra El viatge a la felicitat de l’escriptor i divulgador científic Eduard Punset. Inspirant-se en aquesta obra literària, grup de ballarins reflexionarà al Thearsaal Mousonturm sobre què és la felicitat i la seva influència en les nostres vides. A l’altra cara del desplegable dominical, i situada just damunt de la resta d’activitats previstes, s’hi ha col·locat el logo de la fira del llibre de Frankfurt d’enguany, “la nostra”, com diríem en llenguatge televisiu. Però el logotip en qüestió, dissenyat per l’artista Miquel Barceló, té l’encert – o potser per alguns sigui justametn un malaguanyat error – de no tenir cap referència ni a la fira ni a llibre. Pel contrari, es diria que la ballarina forçuda de Barceló sembla la millor il·lustració per presentar la coreografia de Punset. Catalunya, territorialment fràgil i a voltes trencadissa com una ballarina, però amb un pes i una força cultural històrica, real i latent, viatja aquest mes d’octubre cap a la felicitat que suposa un cert reconeixement des d’un país, l’alemany, que des dels noranta ençà s’alça novament com a una de les grans potències artístiques i creatives de la vella Europa. Felicitat retrobada, seria bo que la fira fos prou incentiu per canviar l’enganxina del burro català per un .Cat en tota regla que presenti Catalunya com el que és, un país amb un mercat d’escriptors i d’editors que vol ser ferm -malgrat no sempre prou ben suportat- i, de retruc, una cultura que és quelcom més que Gaudí o Dalí. (…).

Aparcant els debats literaris per qui pertoqui fer-los, Frankfurt serà sens dubte un bon marc per presentar un gruix considerable d’exposicions sobre l’art i la cultura catalanes – algunes, cal dir-ho, amb més tòpics que d’altres: cal sincerament una nova exposició dedicada a la Sagrada Família? No s’hagués aprofitat millor aquest espai per iniciar un estudi, posem per cas, de les iniciativs de l’art més recent? Només l’exposició Catalunya Look constitueix una petita mostra de l’art contemporani català. En canvi, prou lloables són les exposicons dedicades a la il·lustració i al còmic català o a la fotografia contemporània catalana -.

Hom sap dels vincles culturals entre Alemanya i Catalunya, de certs períodes d’emmirallament català cap a l’educació i el caràcter germànics del tombant de segle, per això potser ja és hora que des d’una ciutat arquitectònicament colossal, seu de cultura i finances, cada vegada més cosmopolita i urbanísticament in crescendo com és Frankfurt, rebi a un país, el català, la llengua i la cultura del qual abarca molt més enllà del Principat. Parlar de territori català i no només de Catalunya, aquest segurament hauria de ser el vertader objectiu post-Frankfurt, el vertader viatge cap a la felicitat cultural catalana.


sí és una tv cultural

Octubre 7, 2007

logo.gif

Sies tv és una televisió catalana difosa des d’internet que té la vocació de cobrir tot el territori de llengua catalana amb continguts que fan referència a les arts plàstiques, el cinema, escenaris i teatre, economia, turisme, innovació, lletres, societat i tendències. Una manera original de triar la informació en el moment en què vols visionar-la on, a més, es potencia la participació ciutadana.  


La Mare Nostrum i els nous “istes”

Setembre 23, 2007

La història de l’art ha tendit a agrupar als artistes en moviments concrets. Així, coneixem els renaixentistes, els impressionistes, els cubistes, els surrealistes… A vegades m’he preguntat si no ens haurem equivocat; no tan en les etiquetes com en el fet d’etiquetar. El dubte em ve quan penso en l’art i els artistes actuals i en la incapacitat que tinc ara mateix d’agrupar-los en cap categoria, perquè allò de ser “avantguardista” a hores d’ara ja ha quedat bastant curt. Avui he trobat una possible resposta en el magazine dominical de La Vanguardia i en l’article titulat El mar de las pasiones, on un seguit de creadors de diferents disciplines -escriptors, dissenyadors, artistes, cuiners, músics, poetes…- justifiquen la seva obra gràcies a una passió compartida per la mar mediterrània, que ha esdevingut alhora refugi i musa inspiradora. Serrat, Carmen Calvo, Baltasar Porcel, Maria del Mar Bonet… els podríem anomenar “mediterranistes”? … Aleshores ho he vist clar, si fins ara els moviments creatius feien referència a èpoques concretes, més o menys acotades en el temps, i amb independència del fet territorial (podem trobar renaixentistes a Itàlia però també a Alemanya, Catalunya o França), potser a partir d’ara no cal fixar-se tant en l’època com en el territori experimentat, viscut i, en moltes ocasions, creat pels propis artistes que en fan ús. Tindrà les mateixes inquietuds l’obra desenvolupada per un “mediteranista” que la que executi un “americanista”? Sense ànim de ser ingenuista – una cosa que els artistes actuals no es poden permetre -, potser l’art s’anticipi una vegada més al seu temps i acabi tenint una identitat més territorial que temporal. Qui sap si potser acabarem essent els “territorialistes”.


19a edició de visa pour l’image: rentat de cara al fotoperiodisme

Agost 28, 2007

sadin-photopresse_002_low.jpgsadin-photopresse_002_low.jpgPerpinyà es convertirà de l’1 al 16 de setembre en la capital internacional del fotoperiodisme actual amb més d’una trentena de fotògrafs professionals que mostren el seu treball als 10 espais expositius de la ciutat. El festival Visa pour l’Image guardona també els millors reportatges i compta amb la participació d’agències internacionals. L’objectiu enguany no és altre que desmarcar-se de la tendència al “fotoperiodisme rosa”. La raó és, segons els organitzadors, la tendència actual “cap al rosa” que s’observa fins i tot en la fotografia documental i de premsa, on les imatges esdevenen cada vegada més retrats de “fotos carnet” que indueixen a la mirada compassiva i a la imatge uniformada i asèptica, més que no pas fotografies que busquin una reacció per part del lector/espectador. D’aquí que aquest any el director de Visa pour l’Image hagi arribat a afirmar que “els fotògrafs ja no saben com mostrar els sense rostre” i es dediquen a retratar “la història des del foradet més petit… Fotografies preparades, o encara pitjor, imitacions de fotos de passaport que no volen dir res. Absència total de reflexió, d’imaginació”. Per aquest motiu s’han rebutjat un 80% dels reportatges presentats i programat un seguit d’exposicions que comptaran amb els grans noms del fotoperiodisme històric i actual. Una proposta que pretén superar els 170.000 visitants de l’any passat.