Una altra estètica és possible

Desembre 4, 2007

Por otra estética seguido de reflexiones sobre la pintura és el títol d’un llibret escrit per l’escriptor i artista xinès Gao Xingjian, premi Nobel de Literatura al 2000. Editat per El Cobre és un assaig sobre l’art, l’artista i el procés de creació on es fa una defensa a ultrança de la pintura i el retorn als sentiments, la naturalesa i el ser humà. La lectura potser deixarà en algú un cert regust ensucrat en els temps que corren, i fins i tot se’l pot criticar per passar de puntetes en alguns dels temes candents de l’art actual, però val la pena deixar-se portar a vegades per l’espiritualitat i per un criteri, més o menys compartit, però literàriament trabat i lúcid. Una petita obra literària on es fan afirmacions tan categòriques com que “l’art no és una eina de protesta. La consideració de l’art com a instrument de propaganda correspondria a una necessitat política, quan l’essència de l’art resideix en l’estètica (…) Si substitueix el judici estètic per qualsevol altre judici de valor, sigui social, polític, poètic o ètic, aquest home estarà mort com a artista“. Un llibre on és possible la “lectura-sorpresa”: es pot començar a llegir i obrir per qualsevol pàgina triada a l’atzar, pràcticament cada paràgraf és una cita per si mateix.


Els mitjans de comunicació com a recurs educatiu

Octubre 29, 2007

Aulamèdia és un portal web en català amb tot de recursos pedagògics adreçats al professorat per tal que aquest utilitzi els mitjans tecnològics i de comunicació actuals en pro d’una educació més interactiva i, sobretot, més crítica i comunicativa. Des d’exercicis de cinema, ràdio, premsa, publicitat, video o televisió – material didàctic per aplicar a aules de primària i secundària – fins a cursos dirigits als educadors, llibres, revistes i editorials especialitzades, projectes realitzats per escoles i la seva avaluació corresponent, una filmoteca comentada amb temes a treballar, enllaços o una pissarra amb les últimes novetats… Estem com estem a l’era de la informació, una proposta a tenir en compte per “ensenyar a mirar”  la quotidianitat i a crear-se un judici propi.


Llegir les obres d’art en veu alta

Octubre 17, 2007

img014.jpg

Segurament El plaer de mirar. El museu del visitant d’Eulàlia Bosch sigui ja a dia d’avui un d’aquells “clàssics imprescindibles”, malgrat l’edició que tinc a les mans no té més d’una dècada de vida. És un d’aquells llibres (llibres? Potser pel format i pel contingut, sigui més aviat un quadern de viatge…) que esdevenen un petit plaer als ulls i sobretot a la lectura. Amb un deix que combina l’explicació de les obres d’art amb el pensament reflexiu, la vessant didàctica, la incorporació de referències literàries i les cites dels propis artistes, es pot dir que a través de la seva lectura, el lector-espectador mira les obres d’art en veu alta. Escrit i pensat per a tots aquells a qui agrada de passejar-se sense pressa pels museus, de buscar les connexions entre les obres i descobrir aquelles imatges que ens han fet com som, potser amb la finalitat última que també ens coneguem a nosaltres mateixos una mica millor. Un d’aquells llibres petits, manejables, destinat tant al lector especialitzat com al curiós artístic ocasional, una petita joia artísticoliterària a l’abast.


De què serveix l’art?

Mai 29, 2007

LIBROS - ¿PARA QUE SIRVE EL ARTE?No tinc cap dubte que el coneixement de l’art ens converteix en millors persones, per la simple raó, i sota el risc de pecar d’una certa demagògia, que art = cultura = coneixement = progrés.  Però el que pretén el crític britànic John Carey en aquest llibre editat per Debate és retornar novament sobre els tòpics que han envoltat la visibilitat de l’art al llarg de tots els temps i reformular-los segons un judici contemporani i volgudament raonat, perquè l’art és gust i estètica, però també és intel·lecte, mercat, creativitat, qualitat, i, per què no, escepticisme. Una visió mig erudita mig irònica sobre el valor real de l’art (si és que és realment quantificable), la seva funció social i la seva relació amb el ser humà.


Que el talent de Wilde ens acompanyi…

Abril 24, 2007

Sobre l’art i l’artista és la meva darrera incorporació a la biblioteca temàtica Óscar Wilde. Es tracta d’un recull de cites i pensaments wildeans editat al 2000 per DVD ediciones que ofereix al lector la quintaessència del credo estètic d’un Wilde incisiu, brillant i lúcid. El llibre pot ser vist com a una porta d’accés a l’ideari de l’escriptor anglès, però també com a complement afegit a la lectura de les seves obres. Una lectura i un contacte amb la seva producció literària que, en el cas personal, començà de manera infantil i innocent quan a les mans caieren contes com El gegant egoista o El príncep feliç, que es convertiren en lectures predilectes (recomano les il·lustracions i les activitats que acompanyen la recent edició d’El Gigante egoísta y otros cuentos de l’editorial Vicens Vives), continuaren posteriorment amb una obra mestra com El quadre de Dorian Gray (Cátedra, 1995), mentre que l’afició per l’escriptura de Wilde arribà al punt culminant amb obres com De profundis (Quaders Crema, 1996). Arriba ara doncs a les meves mans un nou llibre on una selecció de cites sobre art, artistes, literatura, crítica, públic i societat del segle XIX són prova d’una anàlisi intel·ligent amb una modernitat sorprenent. Que el talent inesgotable de Wilde ens acompanyi…


L’any dels tintinaires, Hergé i l’art

Abril 18, 2007

tintin.jpgEl centenari del naixement del dibuixant belga Hergé, que té lloc aquest 2007, ha posat de nou en òrbita als tintinòlegs i tintinòfils que tenen enguany feina extra. Una de les grans cites ha estat la del Centre Georges Pompidou de París que ha permès redescobrir el geni gràfic d’un artista de nom Georges Remi que va adoptar el pseudònim de les inicials del seu nom i cognom a la inversa. L’exposició s’ha centrat a descobrir noves curiositats d’un dels còmics més famosos de la història, així hem sabut per exemple que el fox terrier Milú primer havia de ser un gat, que el reporter Tintín escriu un sol article en tota la sèrie de còmics, que arribà a la Lluna abans que es digués allò de “un petit pas per l’home però un gran pas per la humanitat” o que la Castafiore és l’única dona present en l’univers Tintín. Altres cites ineludibles d’aquest Any Hergé són el gran mural de l’Estació del Midi de Brussel·les – que gaudeix d’un dels millors museus del còmic d’Europa -, l’obra de teatre que s’estrenarà a Londres, la pel·lícula que prepara Steven Spielberg pel 2009, o l’exposició de cotxes de Tintín al Saló de l’Automòbil del proper mes de maig a Barcelona. Sens dubte, però, una de les parades obligatòries és l’exposició Tintín en el món d’Hergé a la Fundació Caixa Girona – Fontana d’Or on es presenta una selecció acurada de més de 400 obres de la col·lecció de Jordi Tardà, una de les més completes del món del reporter meitat Sherlock Holmes, meitat boy scout. Destacar com a la mateixa exposició Hergé se’ns redescobreix no només com a dibuixant de còmics sinó com a un creador en paral·lel, amb una obra directament relacionada amb el món del cinema i l’expressió artística en general. Sabem, per exemple, que fou un apassionat de les pel·lícules de Hitchcock i dels thrillers, i també que va ser col·leccionista habitual de les galeries d’art de Brussel·les, fins al punt que arribà a afirmar “no podria viure, em sembla, sense pintura al meu voltant”. Tal i com s’explica en el catàleg i en el recull de peces de l’exposició gironina, el darrer guió inacabat d’Hergé es deia Tintín i l’Art-Alfa, una aventura sobre el món de les galeries, les obres i els artistes amb un guió que constatava la necessitat de l’autor de fer ressorgir des del còmic altres coneixements transversals, per tal d’arrodonir l’artisticitat d’un gènere que molts ja han qualificat com el novè art.


Una mà de sants

Abril 3, 2007

portada-una-mano-de-santos.jpgJa ho sabem tots plegats que aquests dies toca parlar de sants i santes, de crucificcions i de palmons, però hi ha maneres i maneres, i si es pot fer sortint dels tòpics, ampliant les mires i aportant al tema un toc d’humor doncs em sembla que la recomanació val la pena. Es tracta d’un llibre publicat per l’editorial Siruela, escrit per Ana Rossetti i titulat Una mano de santos (desconec si hi ha la versió en català). L’autora proposa contemplar les pintures de Paolo Ucello, Zurbarán o Robert Champin des de la perspectiva d’un conte destinat a totes les edats on es recrea des d’un punt de vista actual la història dels personatges retratats, sants i santes que conviden a la reflexió no sense un to irònic, molt amè i sobretot artísticament didàctic pel que fa a les referències iconogràfiques. Personatges que l’autora trasllada a un món medieval de princeses que es rebelen en to feminista, gegants que són autòmats, caballers sapastres i àngels i dimonis que intercanvien els papers. En total, 5 historietes il·lustrades amb el quadre que les ha “inspirat” i recollides en poc més de 100 pàgines, una lectura molt apropiada per aquests dies de santes minivacances. Personalment, i ara que ve Sant Jordi, em quedo amb el conte basat en el quadre homònim de Paolo Ucello, una autèntica reinterpretació del mite que no té pèrdua. 


La Fundació Suñol en una Catalunya sense “Exprés”

febrer 28, 2007

Llegeixo els capítols dedicats al MNAC i al MACBA de l’Art & Co escrit per la crítica d’art i curadora independent Pilar Parcerisas. Els llegeixo mentre torno de Barcelona amb el Catalunya Exprés que, al pas que anem, a jutjar pels comentaris que sento i pels retards acostumats, no arribarà a ser mai un tren català ni molt menys exprés. El llibre està editat al 2003 i recull un seguit d’articles publicats per Parcerisas al diari Avui. Reculls raonats de crítiques de crítics que últimament sembla que estan a l’ordre del dia, em venen a la memòria altres publicacions com les de J. F. Yvars, Victoria Combalia o Daniel Giralt-Miracle, que han fet el propi. Em sorprèn d’Art & Co la seva absoluta vigència, i de fet no sé si em sorprèn o en realitat em fa certa angúnia perquè, tal i com Parcerisas titula en un dels seus articles, el MNAC continua essent “un repte de futur”, amb una presència important de peces romàniques però amb un buit a dia d’avui encara existencial de l’avantguarda catalana del XX que segueix sense trobar el seu lloc en els museus catalans. Ni tant sols el MACBA s’ha posat les piles i continua exhibint-se com una gran nevera-contenidor de parets blanques a la qual “li falta programa i li sobren pretensions”. Les reflexions agafen encara més autenticitat després de la meva visita a Barcelona coincidint amb la presentació de la nova Fundació Suñol, al bell mig del Passeig de Gràcia. Tres plantes per exhibir una col·lecció que, de no ser Fundació privada, ja podria ben “il·luminar” les sales de blanc immaculat projectades per Frank O. Gehry.


Els “sense drets” penjats al Google: literatura catalana a internet

gener 15, 2007

Es calcula que d’aquí menys de dos anys l’obra literària de Ramon Llull o de Jacint Verdaguer es podrà llegir a través de la xarxa, gràcies a un acord firmat entre la Generalitat de Catalunya i el cada vegada més potent Google que, un cop acabada la digitalització, oferirà la possibilitat de llegir per internet més de 300.000 llibres dels fons de les 5 principals biblioteques de Catalunya (tots en català?). La condició és que no estiguin subjectes a drets d’autor – un cost que ningú sembla voler assumir, la qual cosa fa preveure que la majoria dels autors penjats a la xarxa seran els grans clàssics de la literatura catalana, segurament vigents, però la majoria ja transpassats i per tant una decisió poc pràctica de cares a la potenciació real i futura de les lletres catalanes-. La pregunta òbvia és si el pas del paper a la pantalla farà que es llegeixi o es compri més literatura en català. Que apareguin més entrades de Ramon Llull al Google no significa que la cultura catalana vagi a l’alça, ni que s’adapti més fàcilment a la “modernitat” implícita de les noves tecnologies, ni que necessàriament hi hagi d’haver més i millor coneixement dels autors catalans… Tot i així, vull creure que el pas és positiu i que servirà perquè en un futur els plantejaments vagin més enllà del binomi pantalla-paper, saber aprofitar la difusió que permet el mitjà per establir barems de qualitat (què difonem i com ho difonem?) i si pot ser que es costegin els drets, perquè són els escriptors actuals els qui realment necessiten la difusió i el recolzament. Tots plegats en sortiríem beneficiats.