Música amb gust de Moussaka

febrer 11, 2009

Els Moussakis són un grup de músics que actua aquests dies al teatre El Jardí de Figueres. Una bona fusió entre tradició i modernitat provinent de l’ex-Yugoslàvia amb notes a mig camí entre Orient i Occident, entre el folklore i el jazz amb un domini increïble de veu i instruments. Una delícia escoltar-los i tenir la oportuntitat de veure la seva posada en escena que combina amb encert la part orquestral i musical amb les projeccions filmades. Els Moussakis ens recorden a les bandes de músics ambulants dels carrers de la vella Europa però el seu coneixement musical i la capacitat per transmetre’l al públic ens deixen, després d’una hora, amb la sensació d’haver tastat un carmel per les orelles. La seva música es pot escoltar aquí.


La classe

febrer 1, 2009

sinopsis

“La clase” és una pel·lícula sense més altra pretensió que mostrar el dia a dia d’una aula francesa que podria ser la de tots. Una experiència, la d’un professor de llengua, que ve a ser la de qualsevol professor/a dels nostres instituts. Un total de dues hores i escaig que descriu amb coneixement i alhora amb respecte els conflictes que es provoquen quan hom intenta ensenyar i alhora educar, les tensions d’un institut multirracial, les problemàtiques i els interessos d’aquests alumnes i les opinions reflexives o institives d’ambdúes parts, tant d’alumnes com de professors. La pel·lícula s’ha endut la Palma d’Or de Cannes, i això ens fa pensar que el que es premia ja no és “Rebel·lió en les aules”  i la capacitat d’un professor per reconduir una classe complicada, sinó sobretot el reconeixement dels dubtes, sense interpretar-los, sinó oferint una visió documental dels fets perquè cadascú prengui les seves pròpies conclusions. Els alumnes i els professors no són actors, no hi ha altra ficció que la presència de la càmera a l’aula, la resta és pura quotidianitat, emotivitat, autenticitat i, sobretot, necessitat. Necessitat que la indústria del cinema aposti i reconegui també aquest tipus de projectes compromesos.


arToons d’esgallimpantes

gener 13, 2009

Hi ha paraules en català que m’agraden més que d’altres, potser perquè són més complicades de dir, perquè les sento poc o perquè provoquen una certa sorpresa quan, de cop, algú les deixa anar en una conversa. Una d’aquestes paraules és esgallimpantes: veure d’esgallimpantes, passar d’esgallimpantes… una expressió que fem servir per indicar que s’ha vist una persona o cosa de manera fugaç i, per tant, no massa bé. El cas és que en el furor fílmic d’aquestes darreres vacances nadalenques vaig veure d’esgallimpantes per la televisió una escena que combinava els dibuixos animats dels looney toons i algunes peces d’art de museu. Una manera divertida d’introduir-se en el món de l’art, sobretot pels més menuts. El fragment el recupero gràcies al sempre eficient www.youtube.com i si algú està interessat en la “recuperació” de mots divertits o curiosos cal fer una visita obligada a www.reservadeparaules.com, val la pena fer-hi un  cop d’ull i no passar-hi d’esgallimpantes…


Boix i Creus: un llibre sobre l’art, la vida i l’educació

gener 6, 2009

coberta

Tenir la oportunitat de conèixer a l’Esther Boix i en Ricard Creus ja és de per si un gust perquè segueixen essent un model de vitalitat, compromís i treball. Per això no és difícil que se t’arribi a encomanar la seva energia i més encara en els temps que corren quan sembla que tots passem de puntetes quan es tracta de comprometre’ns amb uns ideals, sobretot quan aquests tenen a veure amb el fet educatiu. Boix i Creus foren als anys 60 i 70 pioners d’una nova manera de pensar l’educació a través de l’art o, el que seria el mateix, d’una nova manera de veure l’art a través del fet educatiu perquè el cert és que, essent ells mateixos artistes, escriptors  i pedagogs, la seva vida va indistintament lligada a la creació i a l’educació, gràcies sobretot a l’obertura i desenvolupament del taller d’arts visuals de L’ARC.

Agraeixo enormement l’esforç i l’ajuda de l’Esther i en Ricard sense l’amistat i la predisposició dels quals no hagués estat possible escriure aquest llibre, a l’editorial Documenta Universitària per haver-hi confiat i sobretot a la Roser Juanola, Catedràtica d’Art i Educació de la Universitat de Girona i tutora de la meva tesi. Més informació del llibre aquí.


l’art d’explicar-se tot recreant-se en la ciència i el paper

Novembre 9, 2008

tresors-de-paper

 

 

 

 

 

Les dues exposicions que presenta aquests dies el Centre Cultural Caixa Girona-Fontana d’Or ens deixen amb la sensació d’haver tingut la oportuntitat de tastar un carmel que ens hem de treure de la boca just quan començàvem a notar-ne el gust.

Ciència recreativa és una petita exposició dedicada als experiments del científic i pedagog Josep Estalella. Excel·lent la idea de la recuperació d’un dels puntals de la pedagogia científica a casa nostra, lloable el video que mostra diversos experiments científics realitzats per experts amb els més menuts, útils els plafons explicatius que narren el funcionament de les peces de col·lecció exhibides, però mancança del que seria el necessari últim estadi: tenir la oportunitat de provar físicament els experiments explicats. Ja ho sabem que per realitzar aquest tipus d’experiments ja existeixen altres emplaçaments museístics i imagino que ja hi ha tallers a la mateixa Fontana d’Or en motiu de l’exposició, però no hagués estat demés tenir la oportunitat d’experimentar-los en el moment de la visita.

Tresors de paper és un viatge per l’apassionant món dels relats explicats a través de la fragilitat i la mobilitat que permet el paper, que apareix en teatrets de segles passats, titelles grotesques, contes troquelats, jocs de cartes, ombres xineses, alguns pop-ups… (enllaçant amb la gran exposició que ja es va dedicar fa uns anys a aquesta col·lecció de Quim Corominas). Un gaudi pels ulls i la imaginació que, tot i que no té la força d’aquella mostra i potser manca també d’un punt d’interactivitat, convida novament a l’espectador a un viatge ni que sigui històric i visual molt recomanable.

A la imatge, una peça de l’exposició Tresors de paper extreta de http://www.fundaciocaixadegirona.org/?mod=detail&id=507


geometria re-creativa

Novembre 2, 2008

Ha obert la maleta i ha escampat tot de formes geomètriques de diferents colors sobre la catifa. Primer ha decidit reproduir un dels dibuixos de les fitxes però de seguida ha deixat els cartronets amuntegats en un racó i ha començat a recol·locar les peces imantades, sense cap més ordre que el que li suggeria la seva pròpia imaginació.

Hem passat la tarda observant com jugava amb una mena de tangram a gran escala per reafirmar-nos en la idea de fins a quin punt pot ser fascinant el món de les joguines quan tens la oportunitat d’observar-ne les possibilitats en directe, a les mans d’un nen. Em conecto a internet i descobreixo que el joc en qüestió prové de la casa Eureka Kids, que ofereix un munt de bones propostes per alimentar la creativitat dels més menuts. En fi, que després d’una estona observant el “funcionament” del joc reacciono amb una petita crítica: per què incloure targetes amb models llestos per copiar?  No seria millor deixar que siguin les pròpies formes i colors geomètrics els que suggerissin al nen/a les imatges que construeix? El joc seria sens dubte molt més estimulant…


art i ciència a bcn i nanoart a la xarxa

Octubre 3, 2008

L’edifici Caixafòrum de Barcelona organitza demà un petit seminari dedicat a la interacció d’art i ciència des del punt de vista de l’educació artística, amb diferents ponències que exploraran les correspondències entre imatges artístiques i imatges científiques. La informació es pot consultar a http://obrasocial.lacaixa.es/centros/caixaforumbcn_es.html

Rebo mail també d’una convocatòria de Nanoart. El “NanoArt” és una secció que vaig obrir en aquest blog per ressenyar llibres i material dedicat a difondre l’art en els més petits, però resulta que la mateixa paraula s’utilitza per un tipus determinat d’art dedicat a transpassar les visions atòmiques i moleculars d’un microscopi a una peça artística. La pàgina web de l’exposició virtual té bastant a desitjar i hi ha peces més i menys bones però val la pena donar-hi un cop d’ull si més no per curiositat i per veure un nou agermanament entre art i ciència: www.nanoart21.org


MNACTEC.cat

Mai 29, 2008

Una remodelació arquitectònica meditada i posada al servei d’un visitant a qui se li ofereix la oportunitat de viatjar en el temps tot buscant l’empatia amb tots aquells obrers, homes, dones i nens, que en ple segle XIX treballaven de sol a sol en l’elaboració de la llana i els teixits. Una història, la de la revolució industrial i la indústria tèxtil, que forma part del que som. Excel·lent la oportunitat que ofereix el MNACTEC – el Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, a Terrassa – per reviure-la de nou, una meravella d’edifici de l’arquitecte Lluís Muncunill que fou capaç de convinar estètica i funcionalitat, i així també perdura a dia d’avui. Em quedo amb les carboneres i l’impacte visual de la xemeneia vista per dins, així com la maquinària de la planta baixa en perfecte estat de conservació, o la magnífica col·lecció d’automòbils de temps passats. Una lliçó d’història i de disseny posats al servei de la funcionalitat arquitectònica. En el vídeo, petita explicació del procés de remodelació de la fàbrica.


expodidàctica

Abril 6, 2008

Fira Barcelona

Barcelona és una ciutat ideal per passejar-hi els caps de setmana, sempre hi quan hom compti amb l’habilitat d’esquivar els “bicituristes”, una espècie que, lluny d’estar en perill d’extinció, incrementa la seva presència tot barrejant-se amb la “bicifauna” local. Visita a expodidàctica a Fira de Barcelona, coincidint amb el Saló Antiquaris i amb no sé quantes més fires a banda i banda del passeig Ma Cristina. En principi una fira adreçada als docents, tot i que finalment una petita desil·lusió per la quantitat ingent de recursos pedagògics adreçats als professors de primària i la falta evident de propostes adreçades a secundària. Molta pantalla i tecnologia fan pensar un futur de classes més virtuals que reals -amb independència de quin sigui el perfil de mestre adequat per situar-se davant la pantalla- i una manca de suport logístic a les llengües estrangeres. A destacar que l’expodidàctica d’enguany ha anat dedicada a l’educació i als museus (celebrem-ho!). Em sorprenen les propostes sempre treballades aportades pel Museu Marítim de Barcelona, les excel·lents caixes adaptades a les escoles del MACBA, i l’esforç a nivell didàctic que des de fa temps ja està donant fruits al Museu d’Art de Girona, malgrat els inicis em consta que foren dispersos. De la resta, ens quedem amb la nova proposta de l’empresa Milan per portar el gravat artístic a les escoles i amb els títols imprescindibles presentats per l’Editorial Graó i l’Associació de mestres Rosa Sensat.  


Nanoart (I)

Març 18, 2008

imagen-025.jpg

La nanotecnologia és un camp de les ciències aplicades dedicat al control i manipulació de la matèria a una escala menor que un micròmetre, és a dir, a nivell d’àtoms i mol·lècules. El coneixement de la paraula nanotecnologia m’arriba per vincles familiars i -si em perdonen els científics- diré que el prefix “nano” (una micromesura equivalent a 10 a la -9) agafat com a microconcepte em resulta fàcilment aplicable a la vida quotidiana: vivim en nanopisos, tenim nanotelèfonsmòbils i nanordinadors, ens desplacem per la ciutat en nanobicicletes i mengem nanomenus estratificats…

D’un temps ençà, crec que l’art ha redescobert també el seu punt “nano” en el que es podria anomenar com el NANOART per referir-me al conjunt de publicacions, dvd’s i informació diversa entorn la iniciació a l’art en els més petits, un gènere a l’alça.

Començo el primer post dedicat al Nanoart fent referència a un llibre d’art per nens que combina la segona i la tercera dimensió, escrit en anglès i publicat per Van der Meer Publishing. El Junior Art Pack (obert a la imatge) és el souvenir d’un viatge a Amsterdam. Una meravella pels sentits amb múltiples experiències pels més petits i dissenyat estil pop-up, de manera que podem fins i tot apreciar en tres dimensions la perspectiva creada per Vermeer, destapar els secrets que s’amaguen darrera les principals tècniques artístiques, reconstruir un quadre des de l’abstracció, descobrir les possibilitats de la carta de colors o jugar amb tot un seguit d’il·lusions òptiques, amb referències d’obres i artistes claus. Tot i que hi ha algunes “experiències artístiques” que es poden fer al mateix llibre, s’ha de veure més aviat com un relat didàctic i amè de la història de l’art plantejat no de manera cronològica, sinó per temes i tècniques. L’edat adequada oscil·la entre els 5 a 10 anys, tot i que també pot ser un llibre útil per pares/mestres. A casa nostra crec que l’ha acabat traduïnt Ediciones B.