Cuixart, l’adéu

Els diaris, les televisions, la ràdio… ja seran els que donaran avui la notícia de manera objectiva. Els que hem tingut la sort en algun moment o altre d’haver conegut i compartit xerrades amb Modest Cuixart ens costarà potser una mica més. Queda l’artista sí, però se’n va la persona, el gentleman murri, bon vivant i el conversador inesgotable, mentre tots esperem encara veure ben representada la seva obra en els principals museus i situar-lo no només com a un dels màxims impulsors del grup d’avantguarda catalana Dau al Set sinó, aquí i a fora, com l’artista global que es mereix ser. La seva capacitat innata pel diàleg i una curiositat erudita a tot tipus de manifestació artística, li ha otorgat molts més amics i coneguts que enemics. De ben segur que molts d’ells tenen avui alguna anècdota a recordar al costat del mestre pintor. En una ocasió, en motiu d’una entrevista, i preguntat per la seva visió de l’art actual, Cuixart em respongué que només determinades obres i persones tenien el “duende” de Lorca i que, si bé les obres eren capaces de conservar-lo, no sempre passava així amb les persones.  Al preguntar-li com definia ell mateix aquest “duende”, astut i sagaç sentencià “és allò màgic, el do d’uns pocs elegits, que molts arriben a percebre, però molt pocs l’aconsegueixen transmetre”. No tinc cap dubte en sentenciar jo també que, d’una manera o altra, Cuixart el tenia.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: