De pas per la Toscana…

persiana-fiorentina.jpgUn tractor feineja i deixa rera seu solcs d’una profunditat no acostumada. Tot i ser ple mes d’agost, la terra toscana sembla preparar-se per la neu i les baixes temperatures que, previsiblement, semblen assolar el territori durant els mesos d’hivern. Solcs de terra àrida, rústega, aspre al tacte… Un salvatgisme poètic domesticat per la verdor de xiprers que s’alcen ordenadament desafiant l’horitzontalitat del territori, no per recordar la mort sinó per acompanyar harmònicament fileres interminables de vinyes d’on neix ja el famós chianto. El xiprer és el primer testimoni toscà d’una evidència: el pas d’un bon nombre de romàntics del XIX, els descendents dels quals habiten encara a dia d’avui el paisatge toscà. Passem, però pràcticament ni els veiem. La calor matinal fa que es protegeixin rera de portes mig obertes, per on s’escolen corrents d’aire calent que han decidit fer un pols de força amb cortines de roba mig entrelligades. El color del paisatge es mescla amb el de les villes toscanes, un color entre groc sol i marró terrani que ni sorprèn ni molesta a un ull que ha decidit posar l’atenció no tant en les verdositats dels xiprers com en el verd oliva envernissat dels llibrets de fusta de les finestres, que s’obren només parcialment i de manera paral·lela al terra, deixant que s’endevini part de la solució al misteri de la fina combinació entre la massa de pasta i la forta olor a orenga.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: