Museus d’oci digital, la interactivitat a les sales d’art

Fa pocs mesos Caixa Sabadell dedicava una mostra al món del videojoc com a forma de creació, d’interrelació, de disseny i, per què no, d’art. L’exposició va tenir un èxit notable, i m’agradaria no pecar d’ingenuïtat quan dic que no només va ser pel tema tractat – a fe que els comissaris van tenir bon ull crític – sinó també pel fet que en una sala d’art fos possible no només veure sinó també participar.

                simcity.jpg

Si ho dic és perquè llegeixo avui a La Vanguardia Digital que alguns especialistes en videojocs nordamericans han decidit impulsar un projecte per crear una col·lecció rigurosa d’aquells videojocs més innovadors, històrics i, diuen, d’obligat coneixement pel públic en general. L’objectiu és que entrin a formar part de la memòria històrica i d’un museu abans, és clar, que desapareguin en el vaivé tecnològic actual, on els canvis estan a l’ordre del dia. El resultat és Digital Game Canon (Cànon del Joc Digital) on s’ha inclós un decàleg de favoritsUna primera llista que es pot anar ampliant amb els videojocs que han marcat una fita en la història de l’oci, i més concretament, de l’oci digital i, d’aquesta manera, dotar a determinats museus dels aparells òptims per a la seva visualització, produïnt-se també una conservació de la “maquinària” que els ha vist crèixer. El fet que la tecnologia sigui museitzable potser fa replantejar la pròpia funció del museu, doncs els canvis són tant ràpids i continuus que la idea decimonònica de sala d’art, inalterable i amb un silenci quasi “sagrat”, pot acabar patint-ne les conseqüències. La veritat és que tampoc m’imagino un Mario “penjat” al costat d’un Rubens, i per això dedueixo que almenys en una primera fase els videojocs s’exhibiran en museus-parcs “temàtics” d’oci digital… Amb tot, i sense ser frívols, la veritat és que la notícia fa pensar en tot el seguit de mancances que existeixen encara a dia d’avui en els museus dits “tradicionals”, mancances sobretot a nivell d’interactivitat amb l’espectador, a qui no se li permet res més que veure i passejar-se per un recorregut estrictament fixat. Sovint penso que la  museografía actual tracta a l’espectador o de massa intel·ligent o de massa ruc, amb la sensació que no val la pena gastar esforços més enllà de les condicions mínimes perquè les obres puguin ser exposades. Això sí, sovint un gran catàleg que arriba a les mans d’uns quants i se’l llegeixen més aviat pocs. Si la majoria dels museus de la ciència han sabut fer el pas cap a una buscada i educativament productiva interactivitat, perquè existeixen encara tant poques iniciatives artístiques dedicades a buscar una millor i més creativa connexió amb l’espectador? Que no siguin només els videojocs qui ens obrin els ulls a la necessitat de replantejar urgentment les nostres sales expositives.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: